Els pobres de Jahvè i els cristians d'espardenya (Diumenge 4)

Pobres cristians d’espardenya! Al dir “cristians d’espardenya” ens referim als catalans que gosen ser cristians, que veuen positiva la separació entre Església i Estat, i que no els agrada combregar amb rodes de molí. Al dir-lis “pobres” és en al.lusió al partit inesperat de futbol que, resignats, van haver de contemplar el dimecres. L’equip de la Conferència Espiscopal Espanyola, amb el seu comunicat “Ante las elecciones generales 2008”, va marcar un gol per sota les cames a l’equip del Govern Espanyol. Els gols inesperats són els que fan més mal. La reposta va ser immediata: Fan trampa! Un gol així no és vàlid! Juguem bé o s’acabaran els partits!

Des d'aleshores els pobres cristians d’espardenya veuen i escolten comentaris de tota mena: els bisbes catalans, prudents, diuen que va ser un xut a l’aire i que no hi havia intenció de marcar gols a ningú, i han aprofitat per dir que sempre són xiulats quan juguen; cristians d’espardenya escriuen, indignats, des de la mateixa Tanzània, que ha estat un gol malèvol; altres diuen que l’equip dels bisbes sembla assessorat no pel papa, sinó pel Pepe; l’equip dels bisbes espanyols es frega, complagut, les mans, perquè des de dimecres són, indiscutiblement, “La Notícia” en majúscules. La “Reconquista” ha començat! L’equip del Govern, com no canvïi d’estratègia de joc, s'arrisca a que aquest gol es converteixi en un gol d’or.

Per això dèiem, al principi, pobres cristians d’espardenya!, simples espectadors de les batusses entre els qui ostenten l’autoritat política i religiosa. Els passa com al col.lectiu de qui parla el profeta Sofonies a la primera lectura, els qui anomena els “humils del país”, el “poble humil i pobre”. Sofonies es refereix als jueus que no comptaven per a res, els qui podriem anomenar jueus de sandàlia. Són els Pobres de Jahvè, els Anawim, els qui reben garrotades de totes bandes sense tenir cap culpa de res; són els qui, en definitiva, confien en Déu malgrat les dificultats i el desconcert que els envolta. Són els qui, finalment, podran reposar sense que els inquieti ningú. Aquest col.lectiu política, moral i religiosament esbatussat era el més apte per entendre la proclama del profeta: “Busqueu la justícia, busqueu la humilitat”. La resta estaven massa ocupats en lluites de poder. Els humils del país són els qui, segons Sofonies, “no faran injustícies ni mentiran, no tindran una llengua enganyadora”. Uns mots que són un atac teledirigit a les autoritats del moment.

Sant Pau, a la segona lectura, segueix el mateix fil conductor del profeta Sofonies. La nova comunitat cristiana està formada per gent humil i pobra, per jueus i no jueus de sandàlia, per confondre als qui pensen que el poder, el domini i les influències són el més important. Sant Pau ho resumeix dient: “Si algú es gloria, que ho faci en el Senyor”. En la mateixa línia s’expressava, recentment, el nou general dels jesuïtes dient que la nostra força no ha de venir de la política, sinó únicament de Déu, com els pobres.

Jesús també s’identificà profundament amb aquesta espiritualitat jueva dels Pobres de Jahvè, de donar rellevància al poble humil i pobre, els jueus de sandàlia, anomenant-los feliços vuit vegades. Jesús anomena feliços als infeliços, als insatisfets, als esbatussats, als utòpics, als sensibles, als qui no tenen veu, als qui creuen en ell malgrat tot. Aquests són els autèntics generadors d’un canvi social, no els comunicats ni les declaracions dels qui tenen capacitat mediàtica: aquests darrers sí són opi del poble.

Per això podem substituir l’expressió “pobres cristians d’espardenya!” per “Feliços els pobres cristians d’espardenya”