Entre paradisos i miratges (Quaresma 1)

Quan caminem per un desert ens podem trobar amb dos fenòmens: amb un oasi, o amb un miratge. L’oasi és aquell espai, pràcticament miraculós, que apareix, inesperadament, enmig del desert: vegetació, arbustos, arbres, ocells, animals, i sobretot aigua. El miratge és aquella il.lusió seductora fruit de la nostra imaginació i que, quan t’hi apropes, s’esvaeix completament.

El fenomen de l’oasi és utilitzat per les cultures de l’Antic Pròxim Orient, per parlar del paradís, aquell espai imaginari i meravellós, l’estança dels déus, un lloc idílic on els déus viuen envoltats d’aigua, de tot tipus de vegetació i d’animals pacífics. El llibre del Gènesi, quan descriu el paradís, l’anomenat jardí de l’Eden, també està pensant en un oasi, del qual en té cura l’ésser humà.

La primera lectura ens explicava, amb les imatges de la serp i la poma, que l’ésser humà és incapaç de viure en harmonia en el paradís que Déu li ofereix; que l’ésser humà és incapaç de saber fruir d’un oasi. Amb els seus afanys desmesurats, i abusant del seu poder i les seves responsabilitats, malmet la relació amb els altres, amb el medi ambient i amb el mateix Déu. Ha posat desordre on havia de posar ordre. Ha convertit el paradís en una mentida, en una farsa, en un miratge.

El mot paradís forma part del llenguatge universal de l’ésser humà, i serveix, no només per expressar la plenitud del món futur, sinó també per expressar multitud de paradisos terrenals. En aquestes setmanes d’eleccions estem escoltant propostes de paradisos liberals, de paradisos socialistes, marxistes i ecologistes, de paradisos nacionalistes i independentistes. És bo tenir tantes propostes de format paradisíac, però a partir del dia 9 de març, talment com explica el llibre del Gènesi, haurem de tocar novament de peus a terra, confiant que els afanys desmesurats de l’ésser humà no ho transformin en un miratge.

També parlem de paradisos fiscals, de paradisos turístics, de paradisos del sexe. Són propostes amb una forta càrrega de seducció, d’una intensa satisfacció exterior, de gaudi personal i també col.lectiu, però que tenen el seu preu material i moral: són paradisos on hi ha vencedors i vençuts, on hi ha dominadors i dominats, on hi ha qui guanya i qui perd. Són en definitiva, falsos paradisos, miratges de carn i ossos que s’acaben esvaint.

A l’evangeli el temptador li proposa a Jesús, enmig del desert, tres paradísos que són el sospir i l’anhel dels éssers humans: el paradís del poder i de la força: “fes que les pedres es converteixin en pans”; el paradís de la fama i el reconeixement: “tira’t de daltabaix del temple perquè els àngels et recullin i deixis bocabadada a la gent”; el paradís de les riqueses i les possessions: “tots els reialmes i la glòria del món seran teus”.

Aquests tres paradisos tenen el seu preu: vendre’s l’ànima al diable, i mai més ben dit. Però el pitjor no és això, sinó que després de vendre l’ànima al diable constatem, decebuts, que no són un autèntic paradís, que són un engany, o pitjor: una gàbia d’or.

Hem començat la Quaresma, temps d’aturar-nos a reflexionar i a destriar l'autèntic paradís del simple miratge.