“Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells?” (Mt 9, 15)
Divendres, 8 de febrer de 2008
No sé si us passa el mateix. Un acaba d’escoltar les paraules del profeta Isaïes (58, 1-9a) i no pot deixar d’estar-hi d’acord, de sentir-se indignat amb el profeta i entenent el disgust de Déu. Suposo que això ens passa perquè som capaços de relacionar-ho amb la societat que ens envolta on és relativament fàcil trobar aquell o aquella que sap fer el posat digne i la foto oportuna per a cridar l’atenció, captar el vot o fer valer els seus drets contra algun altre. Suposo que som sensibles perquè, en el fons, a tots ens desagrada la hipocresia, en totes les seves variades facetes.
D’altra banda, també un es demana com afrontar avui el tema del dejuni, quan estan tan de moda les dietes per aprimar-se, o les malalties de tipus vascular tan esteses que ja, sense necessitat que l’Església ho prescrigui, moltes persones han de fer dejuni i abstinència (per moda o per salut), quan no senzillament perquè cal arribar a fi de mes i s’imposa estrènyer-se el cinturó (una nova forma d’ascetisme, per cert gens voluntària).
Però les lectures d’avui segueixen essent molt actuals i ens comprometen. Isaïes, per un costat, perquè posa de relleu la facilitat en què podem caure en la hipocresia els que som de missa. Els contemporanis d’Isaïes es queixen a Déu que fan dejunis i abstinències i Ell no els respon. Però quan ho fa, Déu els ha de despertar a la dura realitat: tenen excel·lent en pràctica religiosa, però la viuen tancada en si mateixos, mirant-se el melic (hi ha una paraula castellana que ho defineix molt bé: “ensimismados”). La resposta és dura de part de Déu: aquesta mena de dejuni, no val res, el dejuni no és per a afavorir la meva relació amb Déu, sinó per a canviar-me, a mi el primer, i esdevenir així un signe de canvi en el món que m’envolta.
I, de l’altre costat, trobem les paraules de Jesús, que acaben de donar color a les paraules del profeta. També Ell respon a una queixa: la queixa dels deixebles de Joan Baptista. És la sort que tenim, un Déu que es deixa interrogar sempre i que sempre respon, si bé potser allò que no ens agrada o ens fa mal reconèixer. Els diu: “Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen l’espòs amb ells?”. Com entendre aquestes paraules?
Si haguéssim llegit el tros immediat a l’Evangeli d’avui, veuríem que el context de les seves paraules és el context d’un àpat. Jesús ha cridat Mateu a seguir-lo i aquest ha respost afirmativament. Tot seguit Jesús apareix entaulat amb els seus deixebles i se li afegeixen uns convidats que no eren la crème de la crème de la societat, precisament: publicants i pecadors. Jesús es presenta com el Metge que ve a guarir els malalts. Jesús ara també es presenta com l’Espòs... i l’Espòs, pels seus oients i per a nosaltres, no és un altre que Déu mateix. No es pot dejunar, és la crítica de Jesús un altre cop, a la manera dels fariseus o a la manera dels deixebles de Joan (per a ser ben vistos, per a ser admirats, per a creure’s més sants que els altres), aquest tipus de dejuni ha caducat, no té sentit perquè ja no estem de dol, estem de noces! Cal tornar a practicar el dejuni que Déu vol i Jesús és qui es posa per model: guareix el malalt, allibera el lligat de mil vicis, acull i crida el pecador...
Així, doncs, davant l’altar d’aquesta Eucaristia, recordem novament que som nosaltres els primers convidats a unes noces, les Noces de l’Anyell, però guarits i perdonats sortim d’aquí a cridar-ne uns altres, a alliberar-ne uns altres, a fer les paus amb tothom per a què en el Banquet final puguem ser-hi tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada