Parlem de Déu! (Quaresma 2)

El número tres és la xifra de la divinitat. Quan a l’Antic i al Nou Testament apareix el número tres és per assenyalar una intervenció o una presència divina. És el cas d l’evangeli d’avui que ens parla de tres deixebles: Pere, Jaume i Joan; de tres personatges gloriosos: Moisès, Elies i Jesús, i de tres cabanes. L’escena, sense cap tipus de dubte, ens recrea una manifestació divina i una recepció divina.

Comencem per la manifestació divina. Aplegar, en una mateixa escena, a Moisès, a Elies i a Jesús, és aplegar els tres principals mediadors bíblics que, dalt d’una muntanya, reben una revelació divina. Pel judaisme Moisès és el primer i principal mediador entre Déu i el poble. A dalt del Sinaí, experimenta la gran i principal teofania, concretada en les taules de la Llei i l’Aliança. Aquesta manifestació divina, espectacularment explicada, és l’esdeveniment més rellevant i determinant de la història del poble d’Israel. Després de Moisès ve Elies que, refent al revés, l’itinerari de l’èxode, arriba dalt l’Horeb, la muntanya de Déu. Allí, en la mateixa cova on sojornà Moisès, espera la presència de Déu que, aquesta vegada, no és manifesta de forma espectacular, sinó amb un captivador i profund silenci interior. Aquest serà el missatge habitual dels profetes, que entenen la manifestació de Déu com una experiència interior i personal. Amb Jesús, la presència de Déu pren, novament, tons espectaculars: ell també puja dalt d’una muntanya; es transfigura; els vestits li resplendeixen com li passà a Moisès; apareix el núvol com a signe de la presència alhora oculta i propera de Déu; per últim, la veu solemne que fa una proclama també solemne: Jesús és el fill estimat de Déu.

Els receptors d’aquesta espectacular escena teològica de la transfiguració són també tres: Pere, Jaume i Joan. Massa casualitat que siguin concretament tres! Les reaccions dels deixebles evidencien una clara experiència de la divinitat: “Què n’estem de bé aquí dalt!” –diu Pere; “els deixebles, en sentir la veu, es prosternaren de front a terra”. Benestar interior i exterior..., adoració..., expressen, més enllà de les sorprenents imatges teològiques, que els deixebles van tastar la proximitat colpidora de Déu. Que siguin precisament tres els qui ho experimenten, ens ratifica que la percepció que van tenir els deixebles d’aquell esdeveniment va ser veritablement divina.

I les tres cabanes o tendes que Pere volia construir, què hi pinten en el relat? Primer cal aclarir que aquestes construccions no volen ser una protecció improvisada de quatre canyes per arrecerar-se del fred o per dormir la becaina. Les ganes de Pere de fer tres tendes expressen el desig humà de voler immortalitzar el lloc on s’ha tingut l’experiència de Déu, de voler construir un lloc de culte en aquell indret que ha esdevingut sagrat, de fer una edificació completament dedicada a Déu. Això ha estat i és una constant de totes les religions des de sempre.

No és fàcil expressar l’experiència de Déu. Els textos biblics ens poden semblar difícils d’entendre i massa simbòlics, però expressen quelcom real i trasbalsador. A nosaltres ens més còmode no parlar de Déu, no queda bé!, i perdem el temps amb temes com l’Església, els bisbes, els progres, els carques..., que no fan més que alterar i confondre l’experiència autèntica i profunda que hem tingut de Déu. Anem a l’essencial; parlem més de Déu i parlem menys de tot el que l’envolta.