Podar

Podar els arbres i els arbustos és una activitat beneficiosa i delicada. Beneficiosa perquè permet mantenir l’equilibri amb la resta de la vegetació i amb l’ésser humà; beneficiosa perquè ajuda a embellir i a donar millors fruits. És, alhora, delicada, perquè cal un respecte vers aquell arbre o arbust a retocar; delicada perquè ha de ser feta quan la saba reposa a fi de no malmetre’l. Podar és evitar que domini el més fort o el més espavilat, és posar límits a un creixement desmesurat. Tanmateix, podar excessivament és nefast, és agredir. Una poda ben feta és positiva, malgrat impliqui, momentàniament, una acció dolorosa en aquell ésser viu. A la primavera, la saba esclatarà dins seu renovant-lo, omplint-lo de vida i esborrant, elegantment, l’escapçament sofert.

A l’ésser humà i a la societat li cal, de tant en tant, una poda. És beneficiosa perquè ajuda a mantenir l’equilibri intern i extern, ajuda a canalitzar i a fer sortir el millor que hom té, ajuda a bandejar energies inútils o sense sentit. Cal també, molta delicadesa, feta de respecte i una evident intenció de millorament. Cal, sobretot, trobar el moment adient, que és quan un està baix i tou. Podar-nos, podar la societat, és posar límits a afanys desmesurats, a creixements irracionals, a accions que ignoren o malmeten als altres no deixant-los créixer lliurement. Però podar excessivament és reprimir i coaccionar. Podar-nos o podar la societat adequadament és sa i positiu, perquè ens renovem, ens millorem, ens embellim, ens respectem, ens omplim de vida i de sentit.