Testimonis d'aigua viva, no de l'envàs de plàstic (Quaresma 3)

El diàleg evangèlic entre Jesús i la samaritana s’esdevé, segons el relat, prop dels terrenys que el patriarca Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Aquells terrenys i aquell pou testimonien l’origen comú dels dos interlocutors: Jesús, un jueu; i la dona, una samaritana. Però malgrat l’origen comú, el mateix evangeli ens dóna una dada rellevant: “cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans”; un aclariment fàcil d’entendre i més fàcil encara de posar exemples actuals entre pobles i col.lectius veïns i que viuen amb mutus recels, enfrontats, o menyspreant-se.

La raó d’aquest menysteniment jueu vers els samaritans ve d’antic. El llibre del Gènesi ja parla d’un conflictiu pacte dels fills de Jacob amb els habitants de la zona on, uns i altres, podien prendre esposes de l’altre clan i, per tant, barrejar-se. Però l’esdeveniment més significatiu és la conquesta dels assiris, l'any 722 a.C., del Regne del Nord -la Samaria-, els quals, estratègicament, portaren col.lonitzadors a la zona per a barrejar-se amb els habitants autòctons a fi de diluir els costums, la religió i l'ètnia. El 2n llibre del Reis ens explica aquestes vicissituds i l’origen dels samaritans. En definitiva, els samaritans eren uns descastats, uns jueus de segona divisió; on el menyspreu d’uns provocava el rebuig dels altres. Per això la samaritana, sorpresa, li diu a Jesús: “Com? Vós un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?”.

El diàleg de Jesús amb la samaritana és un diàleg reconciliador, un diàleg de reconciliació social i teològica, un diàleg de posar ponts enlloc de murs; un diàleg de reconèixer l’origen comú d’ambdós -un origen representat pel pou del patriarca Jacob, el pare de les 12 tribus d’Israel, de les quals jueus i samaritans es sentien, i encara se senten, descendents directes-. Per això Jesús, trencant debats estèrils de llocs concrets de culte i de la seva importància, va més enllà, va a l’essencial, i afirma que els “bons adoradors adoraran el Pare en Esperit i en Veritat”.

És fàcil establir paral.lelismes amb el nostre avui. Nosaltres també vivim, dins de l’ambit cristià i eclesial, envoltats de recels, de debats, de desconfiances, fins i tot de menyspreus, quan parlem de llocs, de criteris, de formes, de representativitats, de tendències. Potser és inevitable, però potser també és millorable, sobretot si fem ressonar els mots de Jesús: “els bons adoradors adoraran el Pare en Esperit i en Veritat”. Aquest és missatge que Jesús portà als seus contemporanis. Aquest és el missatge que nosaltres, seguidors seus, hauriem d’assumir: ser testimonis d’Esperit i de Veritat, ser testimonis de l’aigua viva i no de l’envàs de plàstic. En definitiva, ser testimonis de l’essencial.

Sols així aconseguirem ser creïbles; sols així aconseguirem que gent, conscientment o inconscientment assedegada, s'atansi al pou de Jacob a beure aigua viva i s’hi trobi còmode, acollit, saciat. Perquè hi ha tanta gent assedegada i que són tan a prop de l’aigua!