dimecres, 18 de gener de 2017

SANTIFICAR LES FESTES

Dimarts II, 17 de gener de 2017
Sant Antoni, abat
He 6, 10-20/Sl 110/Mc 2, 23-28


El repòs del dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al repòs del dissabte... sembla una resposta òbvia. Fins i tot sembla una resposta esperada per nosaltres, lectors o oïdors de l’Evangeli d’avui que ja estem avesats a veure els fariseus una mica com els dolents de la pel·lícula i els deixebles de Jesús com els pobrets que acaben salvats, com sempre, mercès a una original intervenció de Jesús.

Imaginem per un moment l’escena. Un dia de repòs, el dissabte, i un grup de amics (Jesús i els deixebles) que potser tranquil·lament estan de passeig donat que tots saben que és dia de repòs, que no es pot fer cap feina i, per tant, el moment convida a la trobada i a l’esbarjo. Entre mig apareixen la gana i l’ocasió de poder-la saciar. I el senzill gest de collir espigues... i els fariseus que passen i se senten amb l’obligació de corregir el grup (¿no és també una de les nostres obres de misericòrdia espirituals la d’ensenyar l’ignorant o corregir el qui s’equivoca?) dient-los: Mira, ¿com és que fan una feina que no és permesa en dissabte?

Jesús necessitarà il·lustrar els mestres de la Torah amb una pàgina de les Escriptures per recordar-los com és de fàcil fer de la llei un codi penal, fer del manament un absolut, fer d’allò diví una càrrega pesada per a l’home. Els fariseus protagonistes d’avui, ens ho fa palès la resposta del Mestre, no entenen d’aquestes subtileses. Per a ells passar per un camp i collir les espigues és fer una feina i la feina en dissabte no es pot fer i qui ho fa ha de ser corregit i reprès. Jesús, a ells i a nosaltres, ens posa avui també sobre avís, perquè sóc jo també qui, sovint, faig del manament de Déu, sant i bo, la divina justificació per la meva indiferència, el meu egoisme, el meu cor tancat vers la dignitat de l’altre; sóc jo també qui, sovint, faig de les meves devocions o deures religiosos l’absolut que em permet la crítica agressiva o la condemna gratuïta de tots aquells que no fan com jo, quan la celebració i la festa m’haurien de portar a la invitació, al perdó, a l’acolliment, la visita, la companyia del qui més ho necessiti.


El Mestre ens ensenya que el manament de santificar les festes arriba a la seva plenitud quan en la festa incloc l’altre. I també, prenent com a model avui la vida de Sant Antoni abat de qui celebrem la memòria, els manaments no són per assenyalar l’altre... sinó perquè canviï jo. Com Sant Antoni, en escoltar a l’església la lectura de l’Evangeli segons Sant Mateu que deia: Si realment vols se perfecte, vés, ven tots els teus béns i dóna’ls als pobres i tindràs un tresor al cel (Mt 19, 21). No mirà els rics del seu voltant dient-los: Vinga, convertiu-vos i canvieu que això va per vosaltres... sinó que ell ho féu i ell canvià. Que el Senyor ens trobi amb aquesta mateixa actitud per obeir amb promptitud sigui quina sigui la seva crida.