dimarts, 24 de gener de 2017

LA POSVERITAT


En un article de M. Carol, hi deia que el diccionari Oxford ha introduït una nova paraula. Post-truth, o sigui postveritat. I fins ha estat escollida com paraula de l’any. És una de les més emprades. I què vol dir postveritat? La paraula vol subratllar una manera de fer del nostre temps en què ha deixat d’interessar la veritat. Hem escollit viure en un món on allò que és veritat ha deixat d’interessar. Preferim viure en un món on és més important el que ens agrada que el que és real. L’important no és el que passa sinó el que la gent està disposada a creure que passa. La veritat no compta.
L’any passat per la festa de Crist Rei la litúrgia ens proposava un text de sant Joan on Jesús diu: “teniu raó, sóc rei. La meva missió és ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” I el text evangèlic continua amb les paraules de Pilat: “I què és la veritat?” que marxa sense esperar la resposta. No li interessa la veritat. Pilat ja és en el món de la postveritat.
Però un món sense veritat, un món sense passió per cercar la veritat, és un mon condemnat a la buidor i a l’arbitrarietat. Deixar de respondre amb raons a qui ens demana el perquè del nostre obrar és fer un món d’irresponsables, que no responen sinó que només argumenten pels seus gustos, a partir del que els agrada o no. És un món de petits (o grans) dictadors juxtaposats que no són responsables, que no responen dels seus actes. Sense veritat, viure en la falsedat, on el no i el sí es confonen. On ni el sí és sí i el no és no. Aquí no es pot construir res. Els fonaments s’enfonsen. Fonaments de la pròpia personalitat i de la relació amb els altres.
Bartomeu I, patriarca de Constantinoble,  en el seu viacrucis ens recorda que aquest estar davant de la veritat no és una pregunta, més o menys teòrica, sinó profundament vital. Ho vulguem o no  participem de la creu de Crist. I aquesta participació pot ser com el lladre de la dreta o el de l’esquerra. Podem estar centrats en la pròpia creu i blasmar Déu. No centrar-nos en la veritat de Déu ni en la pròpia veritat. O al contrari posar-nos davant la veritat d’un Déu que ha vingut a compartir la nostra vida. Posar-nos davant la veritat nostra, com ho fa al bon lladre: “Ell no ha fet res de mal”, som nosaltres els homes, jo, que estic fent un món ple d’injustícia i dolor. L’home ha de deixar de culpabilitzar Déu i assumir la pròpia responsabilitat. Ell hi és i ens ofereix el seu regne. Ens demana, truca a la nostra porta per deixar-lo regnar. Ell que és la veritat.
Nosaltres hem elegit viure en fals on la veritat no interessa. Centrats en el que m’agrada o no. On no em pregunto per la pròpia responsabilitat. Un món postveritat. Posthumà. Però si ens girem cap a Jesús  escoltarem d’ell: Avui, ara, seràs amb mi al paradís. En el seu regne, que és enmig nostre, on persones com sant Francesc, Santa Elisabet l’anticipen amb una total donació de si mateixos. On és veritat el que diu, el que fa. Crist és entre nosaltres i anticipa el seu Regne de Déu entre nosaltres. La font de Paradís ja ara pot rajar si ens decidim a viure en el món real, en la veritat, on Crist regna.