dimecres, 25 de gener de 2017

DONEU-ME LA VOSTRA GRÀCIA!

Dimarts III, 24 de gener de 2017
Sant Francesc de Sales, bisbe i doctor de l’Església
He 10, 1-10/Sl 39/Mc 3, 31-35

En temps de Jesús la família era molt important, moltes coses depenien del clan familiar. Hi depenia, per exemple, la identitat d’un mateix, doncs quan hom es trobava amb algú desconegut no se li preguntava, com ara fem: Com et dius?, sinó: De qui ets fill? Hi depenien també les relacions i afectes més íntims, doncs els casaments es concertaven no a plaer dels joves en edat núbil sinó dels pares, on era important fer llaços, emparentar-se, amb alguna família coneguda, amb diners, amb bona posició o, al menys, que no tingués mala fama, fos pietosa, de bon nom. I, finalment, hi depenia també per al coneixement de les pròpies arrels, per saber dels propis orígens i tradicions familiars, per situar-se dins la història concreta del clan, una cosa tan important com perquè dos dels nostres Evangelis (Mateu i Lluc) hi dediquin tot un capítol a la genealogia del mateix Jesús (per fer-nos saber, segons seguim un o l’altre, que Jesús està emparentat amb David o amb Déu, directament).

Si tenim això present podem fer-nos una idea de la novetat i la profunditat de les paraules de Jesús avui: Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare. Perquè aquesta no és una resposta de menyspreu a la seva família que el demana de fora estant, sinó un estendre els llaços afegint-nos a tu i a mi, a la humanitat sencera, en aquesta família nova que Jesús crea al seu voltant, al voltant dels qui escolten la seva Paraula i no solament l’escolten, sinó a tothom qui compleix la voluntat de Déu.

Penso que per a Jesús (i per a l’Evangelista que ens l’ha transmès) és important aquesta condició, la de complir la voluntat de Déu, perquè ens col·loca en l’òrbita de la seva manera d’actuar, tot fent més íntims i forts els lligams amb Ell mateix. Complir la voluntat del Pare és justament el que Jesús, segons hem escoltat en la primera lectura, va venir a fer. La carta als Hebreus, a més, apunta a un resultat “visible” d’aquest Jesús que ha vingut en tot a complir la voluntat del Pare: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu. Jesús ha complert aquesta voluntat de Déu donant-se del tot, sacrificant-se, buidant-se Ell mateix de glòries i honors, entrant en la nostra convulsa història i encarnant-se tot fent-se dels pobres, dels petits. És fent tot això que ens ha emparentat amb Déu santificant-nos (fent-nos sants). Per això qui compleix la voluntat de Déu (El qui afirma que està en ell ha de viure tal com Jesús vivia, sentencia 1 Jn 2, 6), entra en la família de Jesús, emparenta directament amb Ell i això, a nosaltres, ens dóna identitat (som fills de Déu), ens forneix llaços amb Déu (qui esdevé el nostre Pare, que té cura de nosaltres, que procura el nostre bé, la nostra salut) i ens fa també, en certa mesura, sabedors de les nostres arrels més profundes: que som creació Seva, que som imatge i semblança d’Ell.


Ens asseiem avui també com aquells oients de Jesús al voltant seu. Ell mateix ve a donar-nos l’aliment de la seva Paraula i l’aliment del seu Cos i Sang. Escoltem també nosaltres aquestes paraules que ens fan entrar en el seu cercle més íntim, tornem-les a escoltar del fons del cor: Aquests són la meva mare i els meus familiars: tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare. Gràcies, Senyor, per fer-me parent vostre. Doneu-me la gràcia per ser-ne digne!