dimarts, 24 de gener de 2017

L’ESQUERDA


Aquesta setmana ha mort Leonard Cohen, músic, escriptor, poeta. En un dels seus poemes deia: “Hi ha una esquerda en cada cosa i és per aquí que hi entra la llum”.  La llum entra per les esquerdes de la vida, no per la seguretat i la fermesa. El temple de Jerusalem semblava no tenir esquerdes, tot era fermesa: “Les seves pedres magnifiques, i les ofrenes que el decoraven”. Però Jesús sí que hi veia l’esquerda: “no quedarà pedra sobre pedra”. A la mort de Jesús s’esquinçarà el vel del lloc sant i després, a partir d’aquesta esquerda, tot el temple serà destruït, però la llum es filtrarà per les seves esquerdes i anunciarà al món la victòria del ressuscitat. De fet l’esquerda del temple per on entrava la llum és Jesús mateix.
Però el mateix podem dir del món. El món se’ns apareix com el temple de Jerusalem. Compacta, sense esquerdes, tancat en si mateix pels segles dels segles en les seves fórmules matemàtiques. Però només cal callar una mica i mirar l’estelada del cel i deixar que creixi el silenci de tantes paraules i respostes buides en el nostre pit, per veure una esquerda silenciosa que ho traspassa  tot. I a través d’ella sorgeix un gran interrogant. Una esquerda esfereïdora que pot deixar passar la llum d’una pregunta radical, de la que formo part: la fi. La fi ens posa davant del fi. La fi de tot ens pregunta sobre el fi, el sentit, el perquè de tot.
I Jesús continua dient: “Però abans que passi tot això se us enduran detinguts i us perseguiran”. Les raons de la persecució són moltes. I algunes culpables per part nostra. Però crec que hi ha una realitat fonda del perquè de la persecució que prediu i va viure el mateix Jesús. I m’ha ajudat a comprendre-ho un escriptor romanès. Ell diu que davant la desgracia de l’altre ens costa molt reaccionar, o simplement caiem en la indiferència. Però això no passa davant la felicitat de l’altre. No ens deixa indiferents sinó que la envejarà visceralment. Quasi inconscientment, involuntàriament. I això, per un sentit de justícia que veiem vulnerat en la felicitat de l’altre contrastant amb la nostra evident i feridora infelicitat.
Crec que és l’alegria de la fe la causa de la repulsió que causa el cristianisme (i la seva fascinació). Perquè manifesta el fi, l’orientació, el sentit de tot. Que tot ho il·lumina.
Crist, al posar-nos davant la fi ens posa davant el fi, davant el sentit, que es revela en Ell, que és Ell. És com diu Malaquies: “aquell dia abrusador com una fornal” que quan t’hi apropes et devora, et consumeix, et purifica. Ho crema tot, i et deixa sol amb el que ets i prou, com un tió fumejant i quasi consumit. Però Crist també és “el sol de la felicitat i els seus raigs són saludables”. Ell fa caure, crema tota falsa aparença i , a l’hora, guareix . Fem nostra la pregària de la litúrgia: “feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat és plena i perdurable quan us servim a vós”.
“Hi ha una esquerda en cada cosa, i és per aquí que hi entra la llum” deia Leonard Cohen. No ens avergonyim de les nostres esquerdes i deixem que s’hi filtri la llum, el foc de la fornal i el sol de la felicitat que és Jesús.