dimarts, 30 d’agost de 2016

PER QUÈ ET FIQUES AMB NOSALTRES?

Dimarts, 30 d’agost de 2016
1 Co 2, 10b-16/Sl 144/Lc 4, 31-37

Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Aquesta és la reacció d’un home, ens diu l’Evangeli, que tenia l’esperit maligne d’un dimoni. Em puc imaginar aquest home com un home qualsevol, senzill, tranquil, assegut dissabte rere dissabte en el seu lloc, potser sense mai alçar la seva veu més que la d’un altre; sense cridar mai l’atenció de ningú... fins que un dia hi entra en escena Jesús de Natzaret i aquell home es troba empès a aixecar-se del seu seient i a cridar tan fort com podia les paraules que ja hem escoltat: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos?

Les pel·lícules de por ens han donat una imatge esgarrifosa del que és una possessió diabòlica... però la veritat és que l’Enemic és molt més subtil a l’hora d’atacar-nos, de minar les nostres forces, de fer-nos errar en la recerca del camí de la Vida. Ja ho fou en la nit dels temps, segons el relat bíblic, quan insinuà a Eva i a Adam aquelles paraules: Déu sap que si un dia en mengeu (del fruit de l’arbre que era prohibit de menjar) se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal. Des d’aleshores ençà, en algun moment de la nostra vida, s’aixeca una veu cridanera per dir-nos: sereu com déus... i ens ho creiem... pensant que ser com déus vol dir tenir poder, tenir èxit, que no hi ha cap problema en aprofitar-nos sense mesura de tot i de tothom per al nostre interès... Déu, però, en Jesús, ja ens ha mostrat clarament de quina manera pensa Ell que és això de ser déus. Altres vegades, també de tant en tant, com en l’Evangeli d’avui, hi ha una altra veu cridanera que ens diu: Déu a vingut a destruir-te; Déu vol anorrear la teva personalitat; Déu vol que siguis el seu esclau, el seu titella... i també ens ho creiem despertant en nosaltres l’animadversió, la desconfiança contra Déu i contra tot el que significa seguir Jesucrist.

Quan hi ha aquestes o d’altres veus que ressonen en el nostre interior es fa del tot necessari poder-les reconèixer com a veus d’un esperit estrany, com a veus que no vénen de l’Esperit de Jesús. Aleshores necessitem poder sentir i poder dir amb l’autoritat de Jesús: calla i surt! I podem fer-ho si, com diu l’Apòstol, cultivem allò que tenim: el sentit de Crist, és a dir, la seva manera de pensar, la seva manera de viure, la seva manera de veure i entendre les coses que hem rebut des del baptisme. És també Pau, com hem escoltat avui, que ens diu: no hem rebut l’esperit del món, sinó l’esperit que ve de Déu, perquè siguem conscients dels dons que Déu ens ha concedit.


Aturem-nos avui, en la nostra Eucaristia, per discernir i contemplar aquests dons que Déu ens ha fet, perquè puguem reconèixer la seva bondat i neixi en nosaltres l’amor i la confiança davant d’Aquell que tan ens estima. Amb la vista clara, potser, podrem també aguditzar la nostra oïda i reconèixer la Seva Veu, que no escridassa, que no obliga, que no esclavitza, que no domina... una veu serena, un ventijol suau, que vol entrar en el fons del nostre cor, com aquell dia ho féu a la sinagoga de Cafarnaüm, i amb plena autoritat dir a cadascun dels nostres dimonis: calla i surt! Perquè tinguem pau, la Seva pau; tinguem llum, la Seva llum i perquè puguem descobrir que el Senyor és bo per a tothom, que estima entranyablement tot el que ell ha creat.