dimecres, 13 de maig de 2015

US CONVÉ QUE ME'N VAGI...

Dimarts VI de Pasqua, 12 de maig de 2015
Ac 16, 22-34/Sl 137/Jn 16, 5-11


Us convé que me’n vagi... diu Jesús a uns deixebles tristos perquè no acaben d’entendre les paraules que el Mestre els adreça. No entenen què vol dir allò d’ara me’n vaig al qui m’ha enviat... encara menys la manera en què es realitzarà aquesta tornada... ¿qui podria endevinar-ho tenint davant un home adult, en la plenitud de les seves forces, que per tot arreu era cercat, amb fama de miracler i de savi, tot i que hi havia també qui el cercava per fer-lo morir?

Però Jesús, en l’Evangeli de Joan, és Aquell que ho té tot atado y bien atado, podríem dir. Perquè Jesús, de la mateixa manera que és Aquell que s’enfronta a una mort cruel, és també aquell que dóna la seva vida pels seus amics i que la confia en mans d’un Altre que té poder per ressuscitar-lo d’entre els morts i, amb Ell, a tots aquells que en Ell creuen. I perquè ens coneix millor que nosaltres mateixos i coneix les tribulacions d’aquells que el seguiran promet als seus que no restaran orfes quan marxi: Us convé que me’n vagi; si no me n’anava, no us vindria el Defensor, però quan hauré marxat, us l’enviaré.

Una paraula que és tota una definició: El Defensor. Algú enviat per Jesús i el Pare en contrast total amb aquell altre que l’Escriptura anomena l’Acusador dels germans. Perquè aquest Defensor, l’Esperit Sant, l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu, és aquell que fa d’advocat a favor nostre quan l’Acusador vol fer-nos marrar el camí; que prega per nosaltres dins de nosaltres mateixos, que intercedeix davant Déu per nosaltres amb un gemecs inefables, dirà Pau, amb un llenguatge que només Déu comprèn i atén; que ens comunica la vida de Déu, els sentiments de Jesús, que ens permet tenir la mentalitat de Jesús, per saber quina és la voluntat de Déu Pare, allò que Ell estima i li agrada; que és la nostra fortalesa en les proves i dificultats per superar-les o per no enfonsar-nos; que és la Llum de Déu dins les nostres foscors, una veu silent al fons del nostre cor que crida: Abbà, Pare! I un ressò de la veu de Déu que ens replica quan li donem acollida: Fill meu estimat!

Aquell Jesús, veritable Déu i veritable home, que com a tal estava limitat en el temps i l’espai... ara és el Crist vivent que a través del Defensor es fa present en tot moment i en tot lloc. És l’Esperit de Jesús que transforma l’escarceller a sou de l’Imperi Romà en germà de Pau i Siles. Fins el punt que transforma els grillons dels peus dels apòstols en una festa de família que té sentors d’Eucaristia després d’ésser batejat amb els seus com hem escoltat: Els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família l’haver cregut en Déu. És el mateix Esperit que transformà la vida de fra Roger de Taizé, qui va néixer un dia com avui ara fa 100 anys, per fer-lo un testimoni del Crist i de la reconciliació de les esglésies per a tants joves de tants i tants països de tots els continents. És el mateix Esperit que féu de la vida de fra Leopold Mandić, que avui celebrem, una vida amagada, senzilla, però consagrada a la unitat dels cristians des de l’humil servei del sagrament de la Reconciliació, portant tanta pau i tant consol als qui venien a ell cercant la tendresa de Déu i el seu perdó.

La pregunta ara és: I si li deixem... què serà capaç de fer l’Esperit de Jesús a través nostre?