divendres, 29 de maig de 2015

Distreure’t o viure


El director de cine Woody Allen, amb sentit de l’humor, toca, en les seves pel·lícules, aspectes seriosos de la persona humana i de la relació entre les persones.  Fa poc que ell va fer aquesta afirmació: “En aquesta vida només té sentit intentar distreure la gent”. Certament que s’agraeix que, enmig de tantes coses estressants, hi hagi algú que vulgui portar una mica d’humor a la vida o almenys, com diu Woody Allen, que ho intenti.
Ara bé, que distreure (o distreure’s) sigui l’únic que tingui sentit, vol dir que, de fet, la vida real no té sentit. Distreure vol dir “apartar l’atenció d’una persona d’allò a que s’hauria d’aplicar”. És bo distreure’s. Si, tanmateix, l’únic que té sentit és distreure’s, vol dir que, davant la vida, es mira cap a un altre lloc. La vida se suporta, la distracció es viu. La vida és buida de sentit, sols val la ficció.  L’ordinari és buit, cal l’espectacle per poder suportar-lo. Però això és així? Cal preguntar-nos-ho...
Això mateix és el que ens pot passar també amb la fe. Voldríem espectacle, que hi haguessin, ja no dic grans signes visibles, però sí eficàcia, veure i tocar els fruits. I ens toca no veure, no tocar, no sentir res. Però és així? No es pot percebre res dels fruits de l’Esperit? No ho van percebre els apòstols aquell matí de Pentecosta? I nosaltres no podem percebre res? Ja sant Agustí, al segle V, s’interrogava sobre això mateix i en el seu comentari a la primera carta de sant Joan es pregunta: “És que esperem que sobre aquells que imposem les mans es posin a parlar llengües?... O direu: aquests no han rebut l’Esperit Sant, perquè si haguessin rebut l’Esperit Sant parlarien llengües?”. I s’interroga Agustí: “Com coneixem que hem rebut l’Esperit Sant?” i respon: “Si estimes al germà, l’Esperit Sant està en tu”. Perquè com diu sant Pau: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens fou donat”. I en un altre punt, sant Agustí, dirà que la perfecció de l’amor és estimar l’enemic.
Ens exhorta Agustí a interrogar el nostre cor: sents que estimes el teu germà? Sents que estimes el teu enemic? Aquest és l’autèntic miracle, l’autèntic fruit, el signe que et diu que l’Esperit és en tu: sentir que estimes. Sentir que no es tracta sols d’un manament sinó d’un foc encès, d’un vent, un vent impetuós que et porta a cercar el seu bé. O un vent suau que et porta a acollir, a no jutjar, a no excloure, a perdonar. No és un esforç, sinó un deixar d’impedir que l’Esperit estimi en tu. Tot comença per un cert oblit, per un no sentir tant fortament el ressentiment, no ho aturis, mira de no alimentar el ressentiment, deixa treballar l’Esperit. Sentir, palpar, l’amor en el teu cor aquest és el gran fruit de l’Esperit, el signe més clar que Ell és en tu.
L’antífona de Pentecosta diu: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi el foc del vostre amor”. No hem de resistir a l’Esperit. L’hem de deixar encendre el seu foc. L’amor no és fruit només d’esforç, però sí de morir, de perdre’s, d’oblidar-se, de trencar-se com una ampolla de perfum i deixar que la seva fragància s’escampi.
De fet, hem de deixar fer a l’Esperit una ferida mortal a la nostra manera de fer i sobretot de jutjar, d’excloure. Sabrem que és Ell qui obra si ens augmenta la joia, el sentit de l’ humor. Un sentit de l’ humor que no neix de distreure, de mirar cap a un altre lloc del que la vida ens posa al davant, sinó tot el contrari. Veure la realitat amb els ulls de l’Esperit, que és com realment és. És veure el dia a dia amb el cor habitat.