dilluns, 18 de maig de 2015

AMUNT ELS CORS!

Diumenge VII de Pasqua, 17 de maig de 2015
Solemnitat de l’Ascensió
Ac 1, 1-11/Sl 46/Ef 1, 17-23/Mc 16, 15-20

L’altre dia m’arribava una frase atribuïda al Papa emèrit Benet XVI que diu, referint-se al misteri que avui celebrem: En el Crist elevat al cel, l’ésser humà ha entrat d’una manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l’home troba, ja per sempre, espai en Déu.

I em sembla una bona frase per resumir les lectures que avui hem sentit proclamar. Perquè el misteri que celebrem té el seu sentit ple, si m’ho permeteu dir així, no tant en el que suposa per al Crist, que també, tal i com ho expressa sant Pau a la carta als Efesis que hem escoltat quan diu: Tot ho ha posat sota els seu peus, i a ell l’ha fet cap de tot..., sinó especialment en com continua la frase l’Apòstol dels gentils: ... i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement, ell que té en totes les coses la seva plenitud; és a dir, que aquest sentit ple ho és PERQUÈ ENS INCLOU A NOSALTRES, a tu i a mi.

Si em permeteu encara fem un pas més: la particularitat del cristianisme és la de descobrir en la persona de Jesús de Natzaret la història d’un Déu que se’ns revela totalment interessat en la història de l’home en concret. Tant en concret que en la història de la nostra salvació hi té un paper molt important el misteri de l’Encarnació. Però aquest misteri avui troba el seu punt àlgid quan aquest home Jesús, ressuscitat en cos i ànima, que segueix presentant les marques del seu turment a la Creu (la marca dels claus a les mans i als peus, la marca de la seva ferida al costat), puja al cel, a la dimensió de Déu Pare, introduint amb Ell la humanitat sencera. És per això que l’Evangeli de Mateu (27, 51a), per exemple, parlarà, en la mort de Jesús, d’aquella cortina del Temple que separava l’accés al lloc Santíssim, lloc que simbolitzava la presència de Déu enmig del poble però on només el Summe Sacerdot hi podia accedir un cop l’any, esquinçant-se de dalt a baix com dient-nos: ara l’accés de l’home a Déu és obert de bat a bat, en Jesús i només en Jesús tenim l’accés franc davant el Pare.

Però, com ens suggereix Lluc en el text de la primera lectura, Jesús no ha pujat al cel per restar mirant-nos-el com s’allunya tot caient en un sentimentalisme fàcil que lamenta la llunyania... no, sinó per portar el testimoniatge de Jesús, al seu estil, segons la seva manera de fer i actuar (per això els primers deixebles no es poden moure de Jerusalem fins a rebre l’Esperit de Jesús) com hem sentit: quan l’Esperit Sant vindrà a vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra.

Avui, en la nostra Eucaristia, quan sentim aquella exhortació que fa: Amunt els cors! Que de veritat tinguem posats els nostres cors, plens d’esperança, en Crist sabent que allà on és el Nostre Senyor hi som també plenament nosaltres, de manera que res de la nostra humanitat li és aliè al Pare del Cel, cap dels nostres neguits cau en l’oblit de Déu; cap de les nostres esperances de sentit són una quimera davant Déu, sinó un SÍ i un AMÉN... perquè en Jesús exaltat, en el seu cos traspassat i ressuscitat, hi som tu i jo d’una manera inaudita i nova en la intimitat de Déu per fer de cadascú de nosaltres apòstols del seu amor, heralds de la seva Paraula definitiva que venç la mort i omple de vida allà on és proclamada. Que així sigui!