divendres, 8 de maig de 2015

LA CONSCIÈNCIA

Fa pocs dies que es va fer el funeral a la basílica de la Sagrada Família per les 150 víctimes que van morir als Alps en la tragèdia aèria.  És un fet que ens va posar a tots davant un gran interrogant. Primer es va especular si la causa de la tragèdia havia estat una falla tècnica, però molt aviat, quan es va poder tenir accés a una de les caixes negres, es va veure amb tota claredat que es tractava d’un acte deliberat i voluntari del copilot, cosa que va corroborar, posteriorment, l’altra caixa negra, que mostrava que no es podia tractar d’una falla tècnica, i que al final del trajecte es va augmentar, voluntàriament,  la velocitat. Llavors, per explicar el fet, es va  recórrer a dir que es tractava d’un atac terrorista. Però tampoc semblava aquí trobar-se la resposta. Finalment es va parlar, a ran de trobar-se receptes de medicaments antidepressius i informes mèdics a la casa del copilot, que el copilot tenia una depressió dictaminada de feia molt de temps i que ell no es prenia tots els fàrmacs que li havien receptat i això podria ser la causa d’un tal comportament. Però aquesta resposta no era tal: moltes persones que sofrien o havien sofert depressions van protestar dient que aquesta explicació les posava sota una gravíssima sospita. Van sortir a les pàgines dels diaris articles i cartes on volien esvair aquesta ombra sobre el seu estat ja prou difícil.
De fet es van poder trobar i obrir les dues caixes negres. Es va poder examinar el seu contingut i establir el què va passar, però no es va trobar ni es va poder obrir la tercera i més misteriosa caixa negra: la consciència del copilot, allí on es resolgué i es planificà i es portà a terme la tragèdia. En aquell xicot que semblava “normal” i fins educat...  què hi havia en el seu cor? Aquest és el gran misteri. Per a la nostra tranquil·litat  tenim respostes prefabricades que tot ho volen explicar, sobretot els diners, però no tot té una explicació simple. Sense arribar a aquests límits tràgics, cal que ens preguntem què hi ha en aquesta caixa negra, tancada, però de la que depèn tot, on ho decidim tot: la consciència. Què hi ha en la meva consciència?
La pregunta que ens cal fer a nosaltres mateixos és si som sols moguts pel que diuen els altres, influïts pel que sentim a dir, si som purs reflexos del que la societat vol, o els interessos econòmics dicten . O si només ens movem com a resultat dels nostres instints, o frustracions. De fet som o no amos dels nostres actes? És lògic que siguem influïts pel nostre entorn, però ¿som influïts  o som totalment determinats per ell, sense llibertat? De fet, una tragèdia com aquesta ens posa  davant l’alternativa de si l’última paraula dels nostres actes la té la nostra llibertat, el terrible abisme de la llibertat, o la té el fred atzar, l’absurd absolut.
La nostra tradició cristiana parla amb tota claredat de la llibertat de l’home.  Parla de la consciència, com a font de la seva dignitat i de la set de bé i d’absolut.  Ara bé, som capaços de tancar-nos a la consciència, de no escoltar, de deformar aquesta veu, de no treballar-nos per fer-nos més aptes per comprendre-la, perquè soni més clara. El concili Vaticà II en el seu document Gaudium et Spes diu: “En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però a la qual ha d’obeir. La seva veu, invitant-lo sempre a estimar i a fer el bé, i a evitar el mal, quan convé sona a la intimitat del seu cor...És una llei escrita per Déu al cor de l’home... La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat”.
És el que ens diu sant Joan, en la seva primera carta, que la nostra consciència ens acusa o no. Quan no ens acusa podem acostar-nos a Déu sense por, amb tota confiança. I la nostra consciència es mantindrà en pau, diu l’apòstol, “quan el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”. És una veu que ens empeny a actuar.
Però el Profeta Jeremies ens posa en guàrdia: “No hi ha res tan tortuós i malalt com el nostre cor. Qui el pot comprendre a fons?  Jo, el Senyor, examino l’interior dels homes”. La consciència, malgrat totes les deformacions i autoenganys, en el més profund no és la meva veu, ni la veu de la societat, ni la dels meus gustos, o simplement de les meves pors. És la veu d’algú, d’Algú, en majúscula. Com diu el concili “és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba sol amb Déu”. És el que ens diu Jesús: “Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res”. Quan el sagrari de l’home està buit o s‘hi posa un ídol mort que vol ocupar el lloc de Déu real, la desesperació hi fa niu. Déu és qui ens coneix, qui ens guareix, qui fa del nostre cor de pedra un de carn. Com diu la litúrgia agraïdament a Déu, “ja  ens heu fet participar de la vostra divinitat única i sobirana, concediu-nos, Senyor,   que, així com hem conegut la vostra veritat, hi conformem la nostra vida”. Podem ser una caixa negra tancada o un sagrari on Déu fa ressonar la seva veu. L’opció és a les nostres mans. Aquest és l’abisme de la nostra llibertat.