dimecres, 13 d’agost de 2014

UN DÉU PARADOXAL

Dimarts, 12 d’agost de 2014
Ez 2, 8-3, 4/Sl 118/Mt 18, 1-5.10.12-14


Una de les coses que personalment m’atrauen més de la Bíblia és la forma en què els relats, alguns d’ells molt antics i que formen part d’aquesta Paraula de Déu que els cristians hem de mirar d’anar coneixent, d’anar llegint, d’anar meditant tot fent-la nostra, miren d’explicar-nos com és Déu.

Aquest vespre la Litúrgia ens proposa dues lectures que sorprenen pel seu caràcter paradoxal. En la primera, dins la vocació que rep el profeta Ezequiel, trobem aquest episodi estrany de la paraula que és donada al profeta per ser devorada. És un gran contrast que sigui aquest rotlle escrit per dins i per fora amb complantes, amenaces i gemecs ofert al profeta per a ser devorat allò que el faci dir: Jo me’l vaig menjar i el vaig trobar dolç com la mel... quan un esperaria tot el contrari. I més quan, en el nostre dia a dia, sovint experimentem la Paraula de Déu fent tot just el contrari: la llegim, preguem amb ella... però, quan la prenem seriosament, sovint ens regira l’estómac, la trobem amarga o dura de pair, perquè trobem que ens parla clar, que no ens amaga els defectes i això, diguem-ho ras i curt, no ens agrada gens ni mica. Crec que l’autor bíblic, que era creient, tot explicant-nos el cas d’Ezequiel devia estar compartint amb nosaltres la seva pròpia experiència profundament espiritual. Com en el cas d’Ezequiel, qui haurà de predicar paraules dures per un poble que ha abandonat el seu Déu, la Paraula és mel perquè tot i ser dura és una paraula adreçada a la nostra guarició. Mala comparació és com aquell xarop horrible que potser ens donaven de petits, però que era la nostra salvació, la nostra salut. Per al creient, a voltes la Paraula de Déu pot ser dura d’encaixar, però ens hi va la vida menjar-la, devorar-la, fer-la nostra... sols així esdevindrà mel per a nosaltres també.

L’Evangeli encara ho complica més. Perquè Jesús, amb les seves paràboles i comparacions, sovint també ens mostra un Pare que és tot paradoxa. Qui és el més important en el Regne del cel? Demanen els deixebles. A Mateu no sembla que sigui una pregunta semblant a: Sóc jo, Senyor, el qui seuré a la teva dreta? Sinó com si els deixebles volguessin saber de veritat quina mena de jerarquització hi haurà en aquest Regne que tothom espera, quins valors hi regiran. I la resposta de Jesús sorprèn, perquè tothom esperaria un: Serà Moisès, el meu gran legislador a qui heu d’obeir... Seran Samuel i Elies, els grans profetes de l’antigor que us van dir què m’agradava... però no, Jesús diu: Us ho dic amb tota veritat: Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel. La preocupació del Pare no sembla ser allò d’anar despatxant cartes ministerials després d’aprovades les oposicions corresponents, sinó que tu i que jo canviem del tot el nostre cor, siguem com els nens, no en la malícia (que en tenen i molta), sinó en aquest dependre completament de l’amor del Pare, esperar-ho tot d’Ell i només d’Ell. Perquè el més important en el Regne del Cel som tu i jo... que som, en tant que som tu i jo, únics i insubstituïbles, estimats personalment per Déu, el Pare, fins el punt de donar-nos el Seu Fill estimat Jesús. El Pare, a més, no mira els grans d’aquest món, sinó els petits; per això Jesús encara reblarà: Sobretot no menyspreeu cap d’aquests petits, perquè acollir-ne un sol d’ells, és acollir Déu mateix.


Apropem-nos confiadament en aquesta Eucaristia a aquest Déu que trenca esquemes tot estimant-nos entranyablement. I avui, que Jesús també se’ns dóna del tot a través del Seu Cos i la Seva Sang, mengem-lo perquè la seva dolçor canviï radicalment el nostre cor i el faci més com el Seu.