dimarts, 26 d’agost de 2014

AIXÒ ÉS EL QUE HAVÍEU DE COMPLIR...

Dimarts, 26 d’agost de 2014
Santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars
2 Te 2, 13a.14-17/Sl 95/Mt 23, 23-26

Ara entendràs, bona filla meva, per què l’ànima que ha escollit l’amor diví no pot restar egoistament en el Cor de Jesús, sinó que se sent abrusada també per la caritat vers els germans, que amb freqüència fa que l’ànima es fongui d’amor.

Però, com pot passar això? Filla, no és difícil d’entendre-ho, ja que l’ànima, al no viure ja de la seva pròpia vida i viure de Jesús, que viu en ella, deu sentir, voler i viure dels mateixos sentiments, desigs i vida que Ell viu en ella. I tu saps... de quins sentiments i de quins desigs, vers Déu i vers la humanitat, estava i està animat el Cor d’aquest diví Mestre.

Aquest fragment d’una carta de sant Pius de Pietrelcina a les germanes Campanile (31 de maig de 1918) penso que pot ajudar-nos a veure el que hi ha darrera de les invectives contra els fariseus i els mestres de la Llei, que tant ahir com avui, potser avui de forma més especial, sentim de llavis del Senyor Jesús.

És terriblement fàcil acomodar-nos en mil i una seguretats. Estem pastats de tal manera que cercar i aferrar-nos a allò que ens dóna la sensació de “lliçó apresa”, de “camí assolit”, de “feina feta”, i si pot ser amb poc esforç, és connatural a nosaltres. És la nostra tendència natural. Per això una “fe de manual”, que em digui quants cops haig de resar al dia, quantes vegades haig de dejunar, quantes vegades haig de fer almoina o haig de perdonar el meu proïsme és el que cerquem. Per això: Deixa’m resar cinc cops al dia i no em demanis que t’hagi d’aguantar els teus canvis d’humor; deixa’m dejunar tots els divendres, però no em demanis que accepti que haig d’estimar aquell que em fa la guitza... Els fariseus i els mestres de la Llei del nostre Evangeli d’avui també eren experts en comptar, apamar i limitar què havien de donar com a delme de tot el que tenien... convençuts com estaven (i la Llei, presa literalment els emparava) que feien el correcte. Però Jesús els sorprèn, com també a nosaltres. Ens demana d’obrir el camp de la nostra visió, no permetre que l’arbre ens espatlli la contemplació de tot el paisatge, i veure les coses des d’una altra perspectiva: la de Déu. Ai de vosaltres, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu de complir, sense deixar allò altre.


I tot perquè, per a Jesús, la Llei no és la revelació d’un mer manual d’urbanitat o de conducta, és reveladora de la voluntat de Déu, del que el Pare vol veure viure en el si del seu poble: justícia, misericòrdia i lleialtat. Això, tant les germanes Campanile, per mitjà dels consells del Pare Pius, com santa Teresa de Jesús Jornet que avui celebrem, ho varen descobrir amb escreix. Fou a través de llur relació amb el Crist, a través de l’amor de Jesús, que descobriren quins eren i són els seus sentiments; quina era i és la seva voluntat; quina mena d’amor i sol·licitud era i és la que porta Jesús a estimar-nos bojament i a ensenyar-nos l’amor del Pare. Un amor que no es tanca en si mateix, un amor que sempre s’aboca vers fora, vers l’altre, vers el germà, especialment quan més pobre i més necessitat és aquest. Que puguem acomplir això sense deixar allò altre.