HI HAGUÉ UN HOME, POTSER COM TU I COM JO...

Diumenge XIX, 10 d’agost de 2014

1 Re 19, 9a.11-13a/Sl 84/Rm 9, 1-5/Mt 14, 22-33

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, zelós de Déu fins a l’extrem.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, capaç de fer qualsevol cosa pel seu Déu, fins al punt de convertir-se en jutge implacable dels altres i, probablement, amb tota la raó.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, amb una confiança tan forta en sí mateix que fou capaç d’enfrontar-se, ell tot sol, a quatre-cents altres homes que reclamaven, com ell, la professió de profeta, de comunicadors únics de la paraula de Déu.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que arrauxat per les seves profundes conviccions, sortí vencedor dels seus enemics i tothom va haver de reconèixer que ell tenia raó, que ell era el veritable profeta.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que malgrat tot el seu poder, totes les seves conviccions, tota la seva fermesa... tingué por.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que quan tingué por, fugí i s’amagà de tothom, perquè temia per la seva vida i havia descobert que estava sol en la seva lluita...

Però davant de la por i del dubte, davant de la seva fragilitat, és cert que va buscar un lloc on amagar-se de la gent... però ho féu cercant Déu en la solitud d’una cova amagada en la muntanya de l’Horeb, la Santa Muntanya on Déu un cop va parlar a Moisès i al seu poble.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que davant el dubte i la por, encara buscava Déu i que aquest li parlés.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo. Aquest home es deia Elies.

Aquest home que havia estat temut per reis i servents, ara tenia por, ara havia tastat la solitud, el sentir-se sol i desemparat, perseguit a mort per les autoritats del país. Davant d’aquesta experiència esborronadora, Elies cerca Déu al desert, cerca que Déu li parli, cerca, com tu i com jo, que Déu es faci present a les nostres vides i de la manera que més ens agradaria: amb llamps i trons, demostrant el seu poder i esborrant de la faç de la terra tots els nostres enemics, tots els nostres problemes, tot allò que ens limita, que ens fa dubtar, que ens enterboleix l’ànim, que no ens deixa caminar amb pas segur...  Llavors vingué una ventada, tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no hi era en el foc.

Decebuts? Segurament tu i jo hem pensat tantes vegades en un Déu que hauria de castigar els nostres enemics o corregir els qui nosaltres creiem tan equivocats d’una forma clara i evident, que servís d’escarment per a tothom. I Déu no hi és, Déu no ho fa, on és Déu? És real o és un fantasma? Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l’entrada de la cova. És aquí on Déu hi era!

Demanem-li al Senyor en aquesta Eucaristia que vulgui parlar-nos com ho féu amb Elies, no amb la violència dels elements, sinó en la intimitat d’una conversa entre amics. Demanem-li al Senyor la finor d’oïda del profeta, que no es va deixar entabanar per les sorolloses manifestacions de poder i violència manifestades en les forces desencadenades de la natura... sinó que va saber entendre que Déu no parla a través del soroll, sinó a través del silenci... només així, podrem entendre i fer nostres les paraules de Jesús escoltades avui enmig de la tempesta: No tingueu por, que sóc jo!