dijous, 21 d’agost de 2014

ELS MISSIONERS


En ocasió de la mort del missioner Miguel Pajares, religiós de sant Joan de Déu, s’han fet molts articles, tant sobre la malaltia, l’èbola, com també sobre la personalitat d’aquest missioner i dels missioners en general. En aquest darrer sentit, en un diari d’ampla difusió entre nosaltres, un periodista titulava el seu article sobre els missioners d’aquesta manera: “Déu, l’excusa d’homes bons”. Malgrat dir que els missioners no són mai els primers a abandonar el vaixell, ni ara, amb l’èbola, tampoc no ho faran, i que els missioners es juguen la vida i molts la perden, com Miguel Pajares, l’articulista, en un dels subratllats de l’escrit, diu que, per als missioners, “la fe els empeny a l’Africa i els sosté als mals moments, però no dirigeix els seus actes”. Així, per a aquest periodista, Déu és una simple excusa i, per tant, no el motor real de la decisió de ser missioners. La fe no dirigeix els seus actes. Però aquesta afirmació gratuïta contradiu el que tant aquest missioner com tots els altres diuen. És la fe, i la fe en Jesús de Natzaret, el perquè de la seva opció, i és l’oració el fonament on es recolzen, i és la pertinença a un orde religiós (i a l’Església) el que ha possibilitat i sostingut la seva dedicació als més pobres. “El bon pastor és el que dona la vida per les seves ovelles. I aquest és l’amor que vaig aprendre de Jesús de Natzaret”, diu un missioner.
Ha passat més inadvertida la mort d’una altra missionera, sor Chantal. En un comunicat de les monges Missioneres de la Immaculada, a les quals ella pertanyia, es notifica la seva mort, com el missioner M. Pajares, per estar a prop i servint els malalts. Aquesta monja era africana nascuda al Congo. Després de sortir del seu país va servir de formes diverses, fins que el 2006 va arribar a Libèria i col·laborava en el mateix hospital dels germans de Sant Joan de Déu. I allí, com el missioner, va contreure la malaltia.
Chantal és un gran exemple de com serveixen els missioners a l’Àfrica (a tot arreu): no simplement donant peix, sinó ensenyant a pescar. Abans de ser monja, sor Chantal va rebre els estudis de les monges Missioneres de la Immaculada, com altres noies africanes. I, atreta per la forma de vida d’aquestes monges, va demanar l’ingrés a la congregació. Va rebre la formació i també va aprendre infermeria, i es va preparar en tot el que cal per fer bé les coses. Però, sobretot, va acollir el perquè de la seva opció: la vocació, la crida de Déu, que no era una excusa, sinó la raó real de la seva opció; i també va aprendre a pregar, que és l’autèntica base. Va formar part d’una fraternitat, la seva congregació (i l’Església) que la formà, però sobretot li donà germanes concretes amb qui viure l’ideal evangèlic.
Certament que, com diu el periodista, i també el papa Francesc, no van fent proselitisme, però sí que anuncien i proposen amb la vida i la paraula l’autèntica raó i el soteniment de tota la seva vida: Jesús ressuscitat i vivent. Com diu el papa Francesc: “Els cristians tenen el deure d’anunciar l’Evangeli, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un bell horitzó, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix pel proselitisme sinó per atracció”.
És l’atracció que exerceix Crist, atracció que s’ha de transparentar a través dels creients, de l’Església, i que concreta, fa visible, per què val la pena de donar la vida com ho fan tants missioners, tants creients que s’ho juguen tot a una carta. I no sols és una teoria sinó l’experiència d’una relació personal amb Jesús, que no és una excusa sinó la raó. I la pregària és on es concreta aquesta relació. I la comunitat de creients és el lloc on la trobo i on creix.

Pius XII, quan declarà dogma l’asumpció de Maria, va dir: “Així tal com la gloriosa resurrecció de Crist fou part essencial i trofeu suprem de la victòria absoluta sobre la mort, també aquesta lluita comuna de la Verge i el seu Fill acabaria amb la glorificació del cos virginal, tal com diu el mateix apòstol: ‘Quan això que es consumeix es revestirà d’allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d’aquella que és immortal, es complirà allò que diu l’Escriptura: la victoria ha engolit la mort’”.Maria n’és la realització i la prefiguració. Nosaltres estem cridats a compartir aquesta mateixa glòria, que ja ara fem present en la misericòrdia, ja que a través de la pregària li hem obert les portes i en la vida fraterna dels creients atreu cap a Crist aquells que s’hi apropen. Aquesta és la raó de la vida dels missioners, aquesta és la seva força, i ha de ser la nostra.