dimecres, 5 de desembre de 2012

Francescs


Aquesta és l’homilia que hauria volgut fer abans d’ahir. Però me’n vaig adonar massa tard, acabada ja la missa i quan n’havia fet una altra. En fi, l’escric.

La festa de sant Francesc Xavier m’ha fet recordar una conversa tinguda fa uns mesos amb un amic, jesuïta com ell. Com és sabut, els jesuïtes, als tres vots de tots els religiosos, n’hi afegeixen un quart, que els posa a disposició del Sant Pare per al que calgui. El que jo no sabia era que aquest quart vot no tenia perquè ser concedit a tots els jesuïtes. Només es dóna (o s’hauria de donar) a les persones de qui veritablement es pugui dir que estan disponibles per a qualsevol cosa que se’ls demanés.
Sortint d’aquella conversa, interiorment se’m presentava el contrast amb la figura de sant Francesc d’Assís. Sant Ignasi, si no ho entenc malament, tindria la il·lusió d’anar amb els seus jesuïtes davant del Papa i poder dir: “Aquí teniu aquesta persona, que s’ha preparat adequadament i està diposada a fer el que convingui per al Regne de Déu”. D’aquí surt una història impressionant com la de sant Francesc Xavier, predicador incansable de l’Evangeli a l’Índia i el Japó, i que va morir a punt d’entrar a la Xina, molt i molt lluny del castell navarrès on havia nascut.
Sant Francesc d’Assís també va anar al Papa, però d’una manera lleugerament diferent. En el seu Testament ens diu que el Senyor mateix li va revelar que havia de viure segons la forma del sant Evangeli, i que ell amb poques paraules ho va fer escriure i el Senyor Papa li ho confirmà. Sant Francesc d’Assís ha fet la seva pròpia descoberta a l’evangeli, i del Papa demana només la confirmació. Ell morirà en el mateix Assís que l’havia vist néixer, però que ja mai no tornarà a ser el mateix després d’ell.
Els franciscans hi hauríem de pensar, sobretot ara que l’Església ens posa al davant el repte de la Nova Evangelització. Sant Francesc, el d’Assís, a l’Evangeli no hi troba una missió, sinó una forma de vida. Està més a prop en aquest punt dels antics monjos que no pas dels seus contemporanis dominics o dels posteriors jesuïtes (que marquen amb la seva espiritualitat la manera com la vida religiosa tendeix a comprendre’s avui). La seva forma de vida evangèlica, ben viscuda, tendeix a encomanar-se, també a través d’una gens pretensiosa exhortació a la penitència. D’aquí va sortir, ja des de l’inici, l’extensió de la seva fraternitat cap a les dones i els laics.
Tinc els meus dubtes que l’espiritualitat franciscana es pugui resumir d’una manera adequada amb la paraula disponibilitat. L’evangeli queda resumit per a sant Francesc en el nom que dóna al seu orde: menors, que renuncien a tota mena de poder, i germans. Si arribem a donar a la nostra vida aquesta forma, crec que ja haurem fet el que se’ns pot demanar.