diumenge, 30 de desembre de 2012

Educació religiosa (Sagrada Família 2012)

Serà d’ell tota la vida” digué Anna, que portà al temple el seu fill Samuel, encara nen, per consagrar-lo a Jahvè. La nostra mirada contemporània ens fa esguardar amb ulls crítics el comportament matern d’Anna: no es pot marcar religiosament a un infant tan petit. Cal esperar a que creixi i comptar amb la seva opinió, altrament l’estem forçant i això no és pedagògic.
Defensem amb convicció aquest criteri sobre l’educació religiosa dels infants mentre, contraposadament, els portem de ben petits a escoles de música, a escoles de futbolistes o a escoles de llengües perquè els aprenentatges esdevinguin més naturals, ajudant-los a desplegar les  seves qualitats de bell principi. Sembla ser que, en aquests casos, sí que és pedagògic i no se’ls està forçant en res...
Aquesta incoherència posa de relleu la irrellevància que donem al fet religiós en la nostra societat actual, on les famílies, escoles i esglésies, condicionades per un pensament globalitzant, diluïm l’educació religiosa dels nostres infants en virtut d’uns criteris de falsa modernitat i fals respecte.
Tornant a Ana, sembla que no ho va fer tan malament, el seu fill cresqué amb una finíssima sensibilitat religiosa i esdevingué un dels profetes més destacats de l’Antic Testament. Passant a l’evangeli, contemplem una altra escena d’educació religiosa: els pares de Jesús el porten a un pelegrinatge a Jerusalem. Però aquí no podem criticar, car ja era un preadolescent de 12 anys. No obstant, Jesús anava al temple amb una bona educació religiosa que, de de ben petit, Josep i Maria li ensenyaren com a pares pietosos que eren.
A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes”. Es tracta d’una frase que ens serveix de meravella com a criteri educatiu: fer créixer en enteniment per guanyar el favor de Déu i dels homes. Ambdues coses alhora: el favor de Déu i el dels homes, no únicament el segon.
No renunciem a l’educació religiosa dels nostres infants. No la imposem, però tampoc la descuidem, altrament, quan siguin joves i necessitin expressar el que portin a dins els faltaran signes, paraules, gestos; en definitiva, educació religiosa. Una cosa és que hi renunciïn, però el que és trist és que ni això puguin fer perquè no ho coneguin.