dimecres, 5 de desembre de 2012

DEJUNI I FAMÍLIA (DIUMENGE 32-B)


DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY –B- 11.11.12

(1Re 17,10-16; Salm 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44)

El dijous que vam celebrar sant Francesc, vam beneir la imatge que ara presideix la nostra església, un Pantocràtor. Després de la celebració vam estar parlant amb la pintora, Laura Alberich, i diu que un dia li van preguntar si quan ella pintava els seus quadres feia com els monjos de la tradició oriental que, quan pinten una icona, fan dejuni. La icona és fruit del dejuni i de la pregària. La nostra pintora va dir: “No, jo no faig dejuni, prego això sí, però (i aquí ve la cosa), des que vaig començar la pintura fins que la vaig acabar, no vaig veure ni la TV, ni vaig escoltar la ràdio, ni em vaig connectar a Internet”. Un bon dejuni, un molt bon dejuni! És el dejuni del nostre temps. Crec, per tant, que aquesta imatge realment és fruit del dejuni, i del dejuni que d’alguna manera hauríem d’aprendre, individualment, perquè si sabéssim les hores i hores que se’ns mengen aquests aparells és horrorós, de les hores que passem davant de la TV, la ràdio i l’Internet... Darrere d’això ningú no té temps per a res. No dic que siguin uns mitjans dolents, però certament es podria aprofitar millor el temps. I sobretot per les famílies! Quant de temps falta per poder parlar entre les famílies, els pares i els fills, entre el matrimoni, entre els uns i els altres, quant de temps en “adoració perpètua” davant del “rei de la glòria” que està entronitzat al mig del menjador, que és la TV. I encara més, n’hi ha que el tenen a cada habitació! I que poques vegades estem asseguts, parlant, parlant, a vegades de temes intranscendents, a vegades de temes importants, parlant...

Fa temps el P. Lombardi deia: “La família que prega unida, es manté unida”. Certament les coses no són tan clares i precises, però sí que estava indicant un punt important. Les nostres famílies preguen? Pregueu vosaltres? La parella prega? Prega la família? Encara que sigui un Parenostre, un Salm... es prega? És important. Moltes vegades ens hem trobat amb els pares dels nens de la catequesi que vénen tot enfadats dient: “Els nostres fills vénen a la catequesi aquí, ja porten dos anys, i encara no saben el Parenostre”.  Però si el Parenostre no l’han d’aprendre aquí, ni l’Ave Maria, no l’han d’aprendre aquí, resar no ho han d’aprendre aquí, han de ser els pares que ho ensenyin, ha de sortir de la família. La família és el lloc sagrat on creix la fe. Pels cristians, la família no és solament un fet sociològic, psicològic, de número, és un fet sagrat, és un sagrament.

Quan preparo una parella per al matrimoni sempre em fa gràcia perquè, com que els capellans sempre passem per carques, em fa gràcia constatar que la litúrgia és més progre que els qui es vénen a casar. Això en un punt molt concret. Fixeu-vos que tots els casaments, gairebé tots, entra la núvia... amb qui? Amb el pare! És ell qui la porta cap a l’altar, dóna la mà al que ha de ser el seu espòs, i li entrega la dona. Això és molt masclista, però no hi ha manera de treure-ho. La litúrgia cristiana catòlica no diu això.  Si llegiu el Ritual, com comença? Qui entra a l’església? El sacerdot. Igual que quan jo entro aquí no us aixequeu perquè entra el Cinto, sinó perquè entra el sacerdot, que és figura de Crist per a l’Assemblea, i no simplement ho recorda sinó que Crist hi és realment present. En el matrimoni, això passa amb la parella, ells són els sacerdots, i per això, quan entren han de ser ells dos, no el pare, els qui entren. I per això mateix, quan entren tots dos, s’aixeca tothom, perquè entra Crist, entra Crist en la figura dels dos que s’estimaran per sempre. El matrimoni cristià està basat en la llibertat, en aquest cas són dos, no són dues famílies. I això que en el Ritual és tan natural, el lliure consentiment, és el fonament del matrimoni. També hi ha la fidelitat, la fidelitat mateixa de Déu és el fonament de la fidelitat del matrimoni, i l’obertura als altres, a la fecunditat, amb els pobres, amb l’Església. És una església en petit que fa créixer l’Església: en santedat i en nombre.

Certament que això a vegades es trenca, amb molt de dolor. No és fàcil avui la vida familiar, i no crec que ho hagi estat mai. L’amor és un aprenentatge, l’amor és tot un camí el qual passa per la creu. L’amor no és gens fàcil, i no es pot basar simplement en els sentiments. Però quan això es trenca, cal un gran respecte, una gran proximitat. I això l’Església no ho té arreglat. El Cardenal Martini, que va morir fa poc, en les últimes declaracions que va fer, estava molt preocupat perquè les famílies que es trenquen i un dels seus membres es refà amb una altra persona no poden apropar-se a l’Eucaristia. Esglésies tan antigues com la nostra, tan venerables com la nostra, i que l’Església catòlica no desautoritza, les esglésies ortodoxes, han trobat altres camins que ens podrien ensenyar. Estem en un moment de transició en aquest punt, cal pregar, ser seriós, estimar l’Església, ajudar a caminar. La nostra consciència, ningú no la pot suplir, ningú, una consciència formada, que sap escoltar, una consciència que sap dialogar, que sap canviar de parer, una consciència amarada d’oració, que no es deixa portar simplement pel que es diu, que sap fer dejuni de TV i d’Internet i cerca el silenci per ser coherent i honesta.

Fra Jacint Duran i Boada