diumenge, 2 de desembre de 2012

ALCEU EL CAP BEN ALT!

Il·lustració de Rosa Maria Curto

Diumenge I d’Advent, 2 de desembre de 2012
Jr 33, 14-16/Sl 24/1 Te 3, 12-4, 2
  
Comencem l’Advent com qui comença posant-se amb stand-by, aquella llumeta vermella o verda que tenen els TVs o els ordinadors per a indicar que estan en compàs d’espera.

Els ordinadors, us haureu fixat, es poden posar automàticament amb aquest estat, diguem-ne, d’hibernació, d’espera, de manera que sembla talment que estan desconnectats. Però cal només fregar lleugerament una tecla, o el ratolí, per a què l’ordinador es posi automàticament en marxa.

Pensava en això després d’haver anat a portar la comunió a la Maria, la meva mestra de teologia de l’asil. M’ha sorprès, com ho fa sempre, al dir-me amb uns ulls mig il·lusionats, mig humits de l’emoció: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre Senyor! M’ha semblat la mateixa reacció (però, òbviament molt més càlida i humana) que la de l’ordinador. Només ha calgut dir a la Maria que avui era el primer Diumenge d’Advent per a què, d’una revolada, s’incorporés en el seu seient i exclamés el que us acabo de dir amb força i il·lusió.

Quina és la nostra reacció davant l’Advent? Què esperem d’aquest Advent? Mirem de seguir algunes pistes. El text de Lluc pot semblar dur a primera vista i ho és. Però és dur perquè és realista. Jesús respon segons allò que han demanat els seus deixebles, que li havien preguntat quan passaria el que havia profetitzat sobre la destrucció del Temple de Jerusalem i sobre el futur. Jesús és realista perquè no amaga els problemes i amb colors vius (“prodigis al sol, a la lluna, a les estrelles”, “bramuls de la mar embravida”, “desastres”...) pinta un canvi sobtat de sistema. Com ho fou, certament per al poble jueu, passar de tenir un lloc de culte com era el Temple de Jerusalem i viure a casa seva, a no tenir-lo i més endavant tenir fins i tot prohibit de viure a Jerusalem, veient-se obligats a marxar arreu, a la dispersió per terres paganes. Però, malgrat tot això, l’esperança: Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats. Sorprenent, no? Quan hom esperaria: quan passi tot això, toqueu el dos, que van a per vosaltres... No, un clar: Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

La primera lectura, a més, concreta, tot definint Déu mateix, l’esperança a la qual apunta tot l’Advent, el fonament en què hi reposa tota esperança: no només la vinguda del Nen Jesús al Nadal, sinó la vinguda d’Aquell que la setmana passada recordàvem com a Rei de tot el món. Les paraules finals del profeta Jeremies no poden ser més consoladores a oïdes d’un poble angoixat: Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell (aquest plançó bo de David que ha de venir) l’anomenaran: El-Senyor-és... no només “el-nostre-bé”, sinó la nostra justícia, el nostre dret, la nostra solidaritat, el nostre alliberament, el nostre triomf, la nostra seguretat, la nostra salvació. Perquè la paraula hebrea (tzidquenu) que hi ha a l’original té tota aquesta gamma de traduccions.

Avui també m’ha vingut a mans un pensament de Santa Teresa de Jesús que diu així: En estos tiempos es menester amigos fuertes de Dios. I això ens recorda, certament, que comencem el nostre Advent amb esperança. Però no una esperança de cotó fluix, ni una esperança que ens crida a la passivitat; sinó una esperança ferma, ben fonamentada, que reposa en la paraula d’Aquell que ens diu, d’una banda: ALCEU EL CAP BEN ALT i que, de l’altra, ens fa una crida a no estar de braços creuats: Estigueu atents sobre vosaltres i estigueu alerta pregant en tota ocasió. Perquè la vida del cristià no és una vida passiva, sinó activa, vigilant, que edifica, que construeix.

Avui comencem l’Advent, que amb alegria i amb il·lusió puguem dir com la Maria, ben de cor: Ja comencem l’Advent, aviat ve Nostre Senyor!