ELL HI ÉS

En el segle XIV es va escriure un llibre que va ser molt llegit. Em refereixo a La imitació de Crist. Actualment amb prou feines el coneixen uns pocs, però durant segles fou molt citat i conegut. Fins en la Reforma protestant es va tenir durant segles aquest petit llibre com un company de camí. S’hi atribueix a Thomas de Kempis, encara que no és clar que en sigui l’autor. És un conjunt d’aforismes i petites meditacions que intenten concretar el seguiment de Crist. Algunes de les frases són tretes dels escrits de sant Francesc. Avui, algunes de les seves màximes ens costen d’entendre o són mal enteses, per això quasi ningú el llegeix. Però valdria la pena no oblidar-lo i llegir-lo amb atenció i sense preses. El fet que ens desconcerti ens pot ser saludable en aquest món tancat en el pensament únic.

Una de les seves màximes diu: “La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella”. La serenitat, la pau del cor, no pot dependre del que ens passa, sinó que hem de saber trobar la pau enmig dels neguits i dificultats. La pau que depèn del que passa, del que ens passa, no pot ser l’autèntica pau. Quedaríem a mercè del vent de qualsevol esdeveniment. Quan la serenitat i la pau es mantenen malgrat una situació adversa és quan podem adonar-nos que és un do de Déu. Que Déu és en nosaltres.

Això és el que ens passa en la pregària quan no succeeix el que hem demanat, malgrat haver confiat i haver lluitat per cercar i ser coherents. Però la pau i serenitat que vénen d’haver obtingut el que demanàvem és quedar a mercè d’alguna cosa que no és Déu. No depenem de Déu, sinó dels seus dons. Valorem més els seus dons que a Ell. Quan en la litúrgia d’avui demanem que el Senyor: “Aparti tota mena d’adversitat, per tal que sense entrebancs ni rèmores, us servim amb llibertat”, ens està assenyalant l’entrebanc, la rèmora que impedeix la serenitat, la pau, l’alegria que, com diria sant Francesc, sóc jo mateix: el meu tancament a donar-me.

El text de la viuda pobre està posat al final de la vida pública de Jesús. Està posat com a pòrtic de la Passió. Com a text que resumeix el seguiment de Crist. I fins i tot és imatge que transparenta Jesús mateix qui “donà tot el que té per viure”, donant la vida, donant-se. La viuda pobra és una icona de Crist. La viuda pobra és el rostre del Pare. En ella se’m mostra què he de ser jo.

El que Jesús veu en la viuda pobra és que ho dóna tot. El seu tresor és Déu mateix. Com diu santa Teresa: “Nada te turbe nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta, sólo Dios basta”. El cor sols ha d’estar centrat en Déu. L’oblit d’un mateix, aquest donar-se a Déu, és perquè Ell primer s’ha donat totalment a nosaltres. Com diu la carta als Hebreus: “El Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt d’ell el pecat de tots”. “Crist ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres”. Déu ens demana donar-nos totalment a Ell; Ell que en Crist es donà i es dóna totalment a nosaltres.

“La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella” i això només ho pot donar Déu quan hom s’obre donant-se totalment a Ell. Això és superior infinitament a les nostres possibilitats, però és totalment a l’alçada del nostre desig. Només ho pot fer real Déu a un cor que viu la vida on la serenitat li ve d’aquella mirada atenta i plena d’infinit de Jesús que diu l’Evangeli:  “Jesús mirava”, com amb el jove ric: “Jesús se’l mirà i l’estimà”, o com a Zaqueu: “Jesús alçà els ulls i digué...”. És aquesta mateixa mirada que hem de deixar reposar sobre nosaltres, perquè hi és, no és un exercici més o menys espiritual, sinó viure d’acord amb la realitat de Crist ressuscitat. Ell hi és i ens mira. Com diu Teresa de Jesús: “El nos mira amorosa y humildemente”. Aquesta mirada de Jesús fa reviure els morts i a nosaltres ens centra en l’únic necessari.

ESCOLA DE DEIXEBLES

Dimarts, 10 de novembre de 2015

Sant Lleó el Gran, papa i doctor de l’Església

Sv 2, 23-3, 9/Sl 33/Lc 17, 7-10

Penso que no podem entendre prou l’Evangeli d’avui si no el posem en context amb els versets anteriors en què comença el capítol 17 de sant Lluc. Si no ho fem, potser correm el risc de quedar-nos amb la “música” d’un Déu una mica arbitrari i que vol que tots estiguem ben subjectes a Ell, una “música” que faria més o menys així: igual que jo no dono ni les gràcies al meu esclau per la feina que fa, jo no puc pretendre, essent com sóc esclau d’un Amo incomparablement més important, de cercar cap agraïment, al contrari, em toca acotar el cap, obeir i prou. Amb una lectura així no es fa difícil entendre que durant el passat segle XX es fes famosa en alguns corrents filosòfics i polítics aquella frase del NI DÉU, NI AMO com a màxima de llibertat social i política. Però, ¿de veritat Jesús ens demana que en la nostra relació amb Déu només podem “acotar el cap, obeir i prou”?

Si anem al context on es troba l’Evangeli d’avui trobarem que el capítol comença dient-nos: Jesús digué als seus deixebles... que ens posa en el context d’una instrucció que Jesús vol donar als seus més propers tot fent camí vers Jerusalem on molt abans ja ha anunciat que allà on es dirigeixen és el lloc on haurà de patir i morir. Jesús, per tant, està donant una classe magistral als seus, els vol instruir. I la instrucció té alguns temes que no són fàcils. El primer és posar-los en guàrdia d’esdevenir per a ningú motiu d’escàndol (Estigueu alerta, els dirà). Ens ho podem aplicar. Els cristians no podem ser pedra d’escàndol per a ningú. Si bé és cert que mai no podrem ser amics de tothom, el nostre capteniment no pot ser el de posar els diners per damunt de les persones, l’amiguisme a tot cost, la venjança refinada contra aquells que no combreguen amb les nostres idees o el fer de la vida religiosa un modus vivendi a costa de la bona fe dels altres. Això no és cristià i això escandalitza quan es dóna en el si de l’Església.

El segon que Jesús vol recordar als seus és la importància d’unes relacions fraternes fonamentades en el perdó i la misericòrdia. És inevitable que hi hagi confrontacions, es donen en les millors famílies i la comunitat cristiana no n’estarà exempta. Però per Jesús és un manament que no té opció, sempre s’ha d’aplicar en positiu: si el teu germà t’ofèn set vegades al dia i set vegades torna a dir-te: “Me’n penedeixo”, tu l’has de perdonar. Només el perdó i la misericòrdia aplicades poden assegurar que hi hagi terreny per reconstruir una relació trencada, per guarir-la de soca-rel. No és d’estranyar que la reacció dels deixebles sigui immediatament la de demanar: Augmenta’ns la fe! Perquè acaben de descobrir, i nosaltres també ho sabem, que el que Jesús els mana no és fàcil. Ells mateixos ja ho han experimentat en el dia a dia i demanen sàviament allò que només Jesús els pot (ens pot) donar.

Ara bé, sorprèn la resposta de Jesús: Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa... perquè també ells com nosaltres necessitem saber-ho: no és qüestió de “quantitat de fe”, sinó de “qualitat”. I això ens demana asseure’ns tranquil·lament i esbrinar què ens mou, quina mena de fe tinc, o millor, en qui o en què la tinc dipositada, en qui o en què confio?

Arribats aquí podem abordar el text d’avui: Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: “Som uns servents sense cap mèrit: hem fet només el que havíem de fer”. En la carrera del deixeble, en la seva manera de ser i aparèixer en el món com a seguidor incondicional de Crist, el deixeble no pot ser aquell que busca, diguem-ho així, sortir a la foto. És aquell que amb humilitat sap que no ha d’esperar l’agraïment de ningú i que, efectivament, no l’esperarà, perquè el principal deutor és ell mateix: deutor d’un amor tan gran, deutor d’un Déu que se’ns ha revelat així mateix com ens demana de ser: misericordiós, perdonador, que allibera i guareix. Cap mèrit... però la recompensa és molt gran: Els qui l’han estimat fidelment estaran amb ell, perquè dóna als seus sants el favor i la gràcia, i vindrà a visitar els seus elegits.

Creients sense fissures (Diumenge 32)

“No es va buidar el pot de farina ni s’abaixà l’oli de la gerra tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies”. La viuda pobra confià en la paraula del profeta fent-li un panet amb el que li restava de farina i oli. La recompensa va ser impensable: un rebost que no es buidà durant la sequera de tres anys que oprimia el país; durant la crisi diríem avui dia.

 

La viuda de la primera lectura i la viuda de l’evangeli ¾que lliura el poc que té al tresor del temple¾, són les protagonistes d’avui. Elles ens donen un missatge sense fissures del que significa confiar en Déu: buidar la butxaca i el rebost malgrat l’evidentíssima situació de desemparament i d’indefensió que pateixen.

 

El testimoniatge de fe i la confiança que expressen les dues viudes són aclaparadors. Nosaltres, que volem explicar-ho tot amb la raó, resolem els dos episodis dient que la situació de les dues viudes no seria desesperada, altrament no haguessin fet el panet ni haguessin donat l’almoina al temple. Dient això potser tindríem raó, però se’ns escaparia el més genuí dels relats que és que ambdues dones confien en les mediacions religioses que tenen a l’abast: un home i el temple.

 

La viuda que creu la paraula del profeta Elies sabia que altres profetes convertien la seva tasca en un modus vivendi, que s’aprofitaven de la credulitat de la gent per omplir-se les butxaques. No obstant, ella fa cas d’Elies, s’arrisca a quedar-se sense res per experimentar l’autenticitat del profeta.

 

La viuda que dóna l’almoina en la sala del tresor confiava en l’acció litúrgica del temple de Jerusalem, creia en el valor dels sacrificis i de les pregàries que els levites i els sacerdots feien per tot el poble d’Israel. Per això contribueix amb el poc que té. La viuda sabria de la història del temple, de les grans famílies de sacerdots que dominaven el culte, de les lluites internes, de les ostentacions, com Jesús mateix s’encarrega de criticar en l’evangeli. Però malgrat tot, la viuda confia que les pregaries que es fan en el temple s’enlairin per damunt d’aquestes mesquineses i pugin el cel.

 

La confiança de les dues dones ens serveixen aquests dies, quan les notícies d’abusos i de filtracions de documents vaticans escandalitzen a creients i no creients. Són una magnífica excusa per abandonar i criticar la fe. L’evangeli posa les coses a lloc amenaçant els qui ostentem algun tipus de representativitat religiosa: “Són els qui seran judicats més rigorosament”. Però també ens posa l’exemple lúcid, magnànim i serè de la viuda.

TOT SANT TÉ UN PASSAT

Avui voldria tornar a citar una frase d’Oscar Wilde, que diu: “tot sant té un passat; tot pecador té un futur”. El llibre de l’Apocalipsi diu d’aquells que anaven vestits de blanc que “havien rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els havien quedat blancs”. Calia rentar-los. Si calia rentar-los, és que no eren nets, és a dir, tenien un passat. I eren sants! Actualment, amb els buscadors i el facebook i altres enginys informàtics, malgrat tota la política de protecció de dades personals, hom està exposat contínuament  a ser escrutat, filmat, etiquetat, investigat per qualsevol qui ho vulgui. Per tot arreu ets filmat o pots ser-ho per qualsevol que tingui un mòbil. En alguns establiments, t’avisen i surten amb aquella frase:  “l’informem que la seva compra serà filmada” i continuen dient: “Per la vostra seguretat”. Però com que no es creuen que aquesta sigui la raó (perquè de fet no ho és), continuen dient: “Perdoni les molèsties”.

Ara com sempre, sants o no,  tenim un passat. La diferència és que l’ara no es borra, no es renta, queda per sempre. L’oblit informàtic és quasi impossible.  Es van amuntegant més i més dades que, en un moment o altre, poden ser utilitzades per fer mal... O per fer bé!

De fet, “tot sant té un passat” i, si té el vestit blanc, és perquè els han rentat “amb la sang de l’Anyell”. En el moment que s’oblidi d’això, deixa de ser sant, deixa de ser bo. La nostra bondat i santedat només pot existir gràcies a la memòria del nostre passat i d’haver estat rentats amb la sang de l’Anyell. Aquesta memòria ens fa adonar que “no hi ha res humà que ens sigui aliè”. És aquesta la base humana de la possibilitat de ser compassius, de no ser prepotents.

Quan es comencen a presentar credencials de mans netes i de trencar o distanciar-se del  passat, quan amb paraules o amb gestos s’està dient: “Nosaltres no som d’aquests”, s’està preparant l’arrogància i la repetició de passats  dolorosos perquè no s’aprèn del passat. I no s’aprèn del passat si d’alguna manera no se sent com a pròpia la culpa col·lectiva i com tu mateix hi has contribuït o te n’has aprofitat.

L’Església no té les mans netes i, com que no vol trencar amb la seva memòria, ni amb el fil de dos mil anys d’història, per això contínuament ha de demanar perdó. Sobretot en moments importants, com ho han fet els papes darrerament. I com ho fem al començament de cada missa, per nosaltres i per totes les incoherències i traïcions de tota la comunitat. I és aquest record el que possibilita  allunyar la prepotència i omplir-nos de compassió. Quan s’oblida el propi passat, l’Església es fa ridículament arrogant. Res d’humà és estrany al creient en Jesús. Cal recordar.

 Però aquesta mateixa memòria ens pot portar a la desesperació i al ressentiment. “Tot sant té un passat; tot pecador, té un futur”. Només deixant humilment que la mirada de Déu i la seva llum entri, curi i il·lumini, podrà engendrar futur i esperança. Per això és molt sa i molt sant, recordar sota la mirada de Déu.  “Tot sant té un passat i tot pecador té un futur”. Un futur que és la santedat, que no la constitueix tant la perfecció com el fer camí. Com diu la pregària final de la Missa: “Els qui caminem cap a la santedat, que és la plenitud del vostre amor”. La santedat és un camí cap a la plenitud de l’amor de Déu. I això ho ha fet possible el fet que hem rentat els nostres vestits, les nostres mans,  amb la sang de l’Anyell.

No se si serà possible l’oblit informàtic, però sí que ho és l’oblit de Déu. La seva mirada és sempre nova. Ens mira amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Aquest és el nostre futur: “Serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. També nosaltres veiem Déu amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Ell és la nostra santedat. Deixem que la seva mirada reposi sobre nosaltres i callem. Ell, amb la seva sang, renta el nostre passat. La base humana per no ser arrogants i per ser compassius és la nostra memòria lúcida i verídica. Recordar sota la mirada de Déu ens dóna un futur. No oblidem, mai, el nostre passat: si el deixem sota la mirada de Déu, s’anirà blanquejant. No desapareix, sinó que es transforma en pedres del Temple on Déu habitarà. Pedres vives de la Jerusalem celestial. “Els sants tenen un passat; els pecadors, tenen un futur”. Tots som pecadors i tots estem cridats a la santedat.

MINISTRES DE L'AUTENTICITAT

Dimarts, 23 de novembre de 2015

Rm 12, 5-16a/Sl 130/Lc 14, 15,24

Feliços els qui podran asseure’s a taula en el Regne de Déu! sembla exclamar emocionat un que seu ja a taula amb Jesús. No acabem de saber si ho fa emocionat davant la vianda i la beguda exposades al seu davant o inspirat per l’aire que es respira a casa en tenir Jesús a taula i poder conversar lliurement amb Ell.

Amb tot, veiem que Jesús no es deixa sorprendre per exclamacions espontànies i explica una paràbola que devia deixar força parat al seu interlocutor com a nosaltres avui. La paràbola de la gran festa-fracàs, si em permeteu dir-ho així (tot i que al final hi hagi festa). ¿Com si no definir aquesta festa on l’amfitrió ens diu Veniu, que tot és a punt (ep!, que no heu de portar res, ni el vi, ni les postres... RES!, TOT ÉS A PUNT)... i que rep per tota resposta excuses, excuses i més excuses: TOTS (no un, o dos, o tres... TOTS)  començaren d’excusar-se, l’un rere l’altre?

M’ensumo que, o devia haver un mal entès o els convidats mai no van acabar de conèixer bé l’amic que els convidava i per això no el van apreciar. Perquè en la paràbola la invitació no és a un àpat normal i corrent... és la invitació al banquet del Regne, però la crua realitat que Jesús vol mostrar al seu espontani admirador de les coses del Regne és que aquesta invitació no ha estat ben rebuda per aquells que n’eren els primers convidats: saduceus, fariseus, mestres de la Llei i poble d’Israel en general. M’ensumo que les reaccions d’excuses en cadena obeeixen també a què els convidats intueixen què significa compartir la taula de Regne amb Jesús: acollir el seu missatge, reconèixer que és el Messies i seguir-lo acceptant totes les conseqüències que té la manera de ser Messies de Jesús... i això els ha fet pànic, s’estimen més amagar-se darrera les excuses de mal pagador. Avui l’Evangeli ens llança la mateixa pregunta a nosaltres: Veniu, tot és a punt... ¿quina és la nostra resposta? ¿Quina serà la nostra excusa per dir que no volem ser convidats en aquest banquet? ¿Què ens fa por d’aquesta invitació?

Sant Pau és d’aquells que han dit sí al banquet del Regne. Que han dit sí a seguir Jesús amb totes les seves conseqüències i tot parlant als germans de Roma que vol visitar els recorda la manera de fer del Regne: ser ministres de l’autenticitat. Els cristians fan el que fa l’altra gent (per això, fins i tot avui en dia, trobem gent no cristiana que pot fer les mateixes coses que nosaltres i encara millors)... però la marca del Regne és fer les coses amb autenticitat. Que ets profeta?, ens dirà Pau, fes-ho d’acord amb la fe. Que tens el do de servir, d’ensenyar o d’exhortar? Doncs realment serveix, ensenya o exhorta. Que ets pròdig en compartir el que tens? Dóna, doncs, sense reserva. Què tens un càrrec de dirigent, de responsabilitat? Dedica-t’hi amb tota sol·licitud. Que tens el do i la possibilitat d’ajudar a les persones necessitades? Fes-ho amb alegria. I ho acaba subratllant amb aquestes grans paraules: Que el vostre amor no tingui res de fingit. Detesteu el mal. Enamoreu-vos del bé. Bonica definició d’un cristià: l’enamorat del bé.

Convidats al banquet del Regne nosaltres esdevenim també ministres de l’autenticitat. Que aquesta sigui la nostra manera de ser agraïts a aquest convit i ens faci guanyar d’altres per a la felicitat, perquè aquell que va seure a taula amb Jesús no anava errat: Feliços els qui podran asseure’s a taula en el Regne de Déu! 

Un bon cel (Tots Sants i Fidels Difunts 2015)

Els participants habituals en la missa dominical del capvespre ens podem identificar amb els dos deixebles d’Emmaús: aquells que es trobaren amb el Ressuscitat quan el dia ja declinava mentre altres deixebles ho havien fet durant el matí. Semblantment ens passa a nosaltres quan, acabant el diumenge, celebrem l’eucaristia amb discreta senzillesa per arrodonir el dia. Volem començar inspirats les ocupacions de l’endemà després de la trobada personal i comunitària amb el Senyor Ressuscitat.

 

Però aquest diumenge coincideix amb la solemnitat de Tots Sants. Com és tradició, la festa precedeix la commemoració dels Fidels Difunts que celebrarem demà. Atès que ens trobem entremig, ajuntarem la missa vespertina de Tots Sants amb la missa de vigília dels Fidels difunts, després d’haver viscut un intens cap de setmana.

 

Socialment, haurem participat de la celebració catalana tradicional: panellets, castanyes, moniatos, vi dolç...; i qui sap si també haurem participat de tradicions importades que avancen de manera sorprenent. Religiosament, haurem visitat els cementiris netejant nínxols, posant flors, i dedicant una pregària als nostres difunts. Ara ho arrodonim com a assemblea eclesial recordant-los i pregant comunitàriament per ells.

 

Per acomiadar un difunt tenim expressions casolanes com “Al cel sia”, o “Que tingui un bon cel” que manifesten la nostra creença en el més enllà. Però la litúrgia de difunts ho expressa amb solemne profunditat quan acomiada el fèretre, dient: “Ajudeu-lo, sants de Déu, sortiu a rebre’l, àngels del Senyor. Acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim. Que et rebi Crist, que t’ha cridat, i que els àngels et portin al si d’Abraham. Acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim. Doneu-li, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua l’il·lumini. Acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’Altíssim.”

 

Es tracta d’una petició sentida, confiada, esperançada que els fidels adrecem a la gran assemblea dels sants, als estols d’àngels i a Crist. Els hi preguem que presentin el difunt a Déu Altíssim i que intercedeixin per ell perquè Déu l’associï a l’assemblea celestial dels sants, el destí final de tot creient.

 

Celebrar la festa de Tots Sants és enlairar la mirada espiritual vers el cel, i contemplar-lo admiradament com la nostra futura estança. Commemorar els Fidels Difunts és confiar que entremig d’aquesta immensa assemblea celestial hi ha els nostres familiars, no difunts, sinó vivents.

 

Per això a Catalunya arrodonim el sentit religiós de les dues festes no espantant, sinó amb dolços, com una pregustació de les dolçors celestials.

PARLAR CLAR!

El dijous vaig anar a la consulta d’un metge. Vaig haver d’esperar força estona ja que totes les visites del matí s’havien traspassat a la tarda. O sigui, que s’havien acumulat totes les visites, les del matí i les de la tarda. A la sala d’espera, hi havia diferents revistes: la majoria eren d’aquestes que expliquen les intimitats dels famosos. Em va cridar l’atenció la portada d’una d’elles. Deia, referint-se a un d’aquests famosos, que després del trencament amb la seva parella, els havia concedit una entrevista. La revista, amb lletres grosses a la portada, remarcava que el tal personatge “parla clar”. Tot seguit, posava un munt de frases d’ell referides a la seva ex parella que la deixaven de volta i mitja.

Avui ens agrada que la gent parli clar. Que s’entengui el que diu, i això, amb poques paraules. Quasi telegràficament, com un missatge sms o d’un whatsapp. Però cal dir que parlar clar no és el mateix que dir la veritat. Hi ha missatges clars i contundents que s’entenen perfectament, però que estan lluny de la veritat. I moltes vegades els missatges no són veritat perquè s’hi diguin mentides, sinó perquè són parcials, perquè els falta una altra part. Poques vegades es pot dir la veritat sense matissar i explicar, sense posar-se en el lloc de l’altre. Val més quedar amb el dubte de no haver entès, que en la claredat d’una veritat a mitges.

A l’evangeli de sant Marc, al capítol 8, Jesús pregunta als seus deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo... I vosaltres, qui dieu que sóc?” Pere parla clar i respon: “Tu ets el Messies”. Aquesta resposta és veritat, però parcial perquè, a poc a poc, els deixebles aniran descobrint i s’aniran introduint més en el misteri de Jesús. I això ho faran, no raonant, sinó caminant, seguint-lo, posant-se en el lloc on han passat els peus de Jesús. Quan es fa el camí, llavors s’hi veu clar. Seguint a Jesús se’l comprèn. Per això, després d’aquesta pregunta i aquesta resposta, Jesús no se centra en grans explicacions, sinó que comença a caminar cap a Jerusalem. I els deixebles darrera d’Ell. Caminant. Seguint.

És com si l’evangelista es fes seva, com a pregària fonamental del creient, la pregària del cec de Jericó: “Senyor fes que hi vegi” i el qui havia estat cec fa com tot deixeble: “ A l’instant hi veié i el seguia pel camí”. El text subratlla “el seguia pel camí”. Els deixebles, per esdevenir deixebles, no en tenien prou sabent les paraules de Jesús, sinó que van fer el seu mateix camí. Com el cec de Jericó: hi veié clar quan cregué. I aquesta fe es concretà: com diu el text, “a l’instant el seguia pel camí”.

Nosaltres som el cec, jo sóc el cec de la vora del camí que demano llum. I Jesús diu: “Jo sóc la llum del món. Qui em segueix no caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida”. Qui em segueix. La nostra fe parla clar, té enunciats clars, que són comprensibles: Déu existeix; Jesús ha ressuscitat d’entre els morts; en ell Déu s’ha fet home; en el Sermó de la muntanya hi veiem el que Déu vol de nosaltres; Déu ens ha donat el seu Esperit per dur-ho a terme. Però jo, nosaltres, vivim realment com si Déu existís? O simplement en prescindim com si no hi fos? Jo, visc com si realment Crist ha ressuscitat? O no ho tinc incorporat en mi? No sols cal aprendre les veritats, clares i senzilles de la fe. Cal seguir-lo a Ell pel camí. I això vol dir, també, unes coses clares i concretes: cal parlar amb Ell, cal parlar d’Ell, cal que les nostres decisions siguin fruit d’aquest estar amb Ell. Llavors, a poc a poc, esdevindrà clara la nostra vida. Perquè el problema no el té Ell, som nosaltres que el necessitem, Ell és la llum.

En un món tant complex, demanen claredat. I és lògic, sobretot quan la complicació i les falses explicacions,  allò que volen, és amagar la veritat. Cal dir la veritat amb senzillesa, però sobretot cal viure en la Veritat. Perquè tots estem assedegats sobretot d’autenticitat.

L'EFECTE ESPERANÇA

Dimarts, 27 d’octubre de 2015

Rm 8, 18-25/Sl 125/Lc 13, 18-21

A què s’assembla el Regne de Déu? A què el podríem comparar? ens pregunta Jesús. I hom podria esperar (potser a molts els agradaria) que Jesús comparés el Regne de Déu a moltes coses estrafolàries, abstractes, oníriques, quasi de ciència-ficció. Però no... Jesús és de pagès i les seves imatges, gràcies a Déu, d’estar per casa, senzilles, clares, concretes: una llavor i una mica de llevat.

Totes dues comparacions, la llavor que creix i el llevat que tot ho fermenta, revelen un dinamisme intern que l’evangelista, posant-ho tot en boca de Jesús, sembla voler-nos suggerir que és imparable de mena, perquè essent el Regne de Déu, és Déu Pare mateix qui l’impulsa, qui garanteix allò imparable que ja ha començat a succeir: el Regne de Déu és enmig vostre (Lc 17, 21), dirà Jesús en un altre lloc i això ja no es pot aturar.

En aquesta línia podem entendre la intuïció de sant Pau que hem escoltat a la carta als Romans com a primera lectura: aquest dinamisme imparable amaga en el seu si una enorme llavor d’esperança, esperança que l’Apòstol no dubte de reconèixer fins i tot en la mateixa creació, personificant-la en aquesta entranyable figura de la mare quan infanta i, naturalment, en aquests gemecs (nostres i de la creació sencera) que esperen la plena manifestació d’aquest Regne que ara no veiem, que tant sols albirem, que gaudim en esperança. I que implica la nostra plena redempció, la llibertat que és la glorificació dels fills de Déu.

Aquest dinamisme, aquest efecte esperança, l’hem de fer ben nostre. El Regne ja està desenvolupant-se, ja està treballant, ja s’està obrint camí, malgrat que en la superfície tots els fenòmens ens semblin indicar que no passa res, que fins i tot anem cap enrere, que el sense sentit triomfa. Però no ens deixem enganyar.

Una forma de fer nostre el Regne és parar esment a les nostres Eucaristies: recordar què és el que estem celebrant en elles. Perquè aleshores veurem que en cada Eucaristia especialment, i en la celebració de cada sagrament en particular, s’està manifestant aquest efecte esperança. Quin és aquest efecte esperança? L’efecte esperança és aquest Jesús que per mitjà del seu Esperit es fa present enmig nostre i ens diu que Ell ha vençut i segueix vencent el pecat, la por, la mort. Que ha esbandit tot allò que ens bloqueja o ens espanta posant-los data de caducitat, doncs l’arbre ja està creixent, la pasta ja està fermentant.

A nosaltres ens toca, però, entrar en sinergia dins aquest dinamisme, submergir-nos en aquesta comunió, fer nostre el projecte a què Ell ens convida i esdevenir les branques d’aquest arbre que saben acollir, que saben donar aixopluc als qui el cerquen de tot cor (que són molts); ser els fruits d’aquest arbre que porten aliment d’esperança i llavors de veritable llibertat; esdevenir llevat d’Evangeli per a la nostra societat onsevulla que ens trobem.

Gemecs (Dimarts 30)

Joan Sales, en la seva novel·la “Incerta Glòria”, quan narra el retorn desolador del front d’Aragó, preguntant-se el perquè de tot plegat, troba la resposta esguardant el firmament: entre el núvols contempla un immens Crist crucificat.

 

Aquesta imatge del Crucificat redimint silenciosament aquella desfeta, ens serveix per explicar els gemecs de l’univers i els gemecs dels creients que mencionava sant Pau en un dels seus fragments més inspirats, potser el que més.

Perquè arribarà el dia que tots els gemecs seran redimits definitivament per Jesucrist. Per això hem de viure ferms en l'esperança.

Captaires d’afecte (Diumenge 30)

Si volem recrear en la nostra vida l’escena de l’evangeli que hem proclamat tenim, bàsicament, dues possibilitats. Una és identificar-nos amb Jesús, admirant la seva desimboltura amb un marginat, envejant la seva reacció quan nosaltres ens trobem en situacions semblants pel carrer o en transports públics. Qui pogués fer com ell!

L’altra possibilitat és identificar-nos amb Bartimeu, el captaire cec, però ¿com fer-ho quan no som ni cecs ni captaires? Sortosament, els evangelis són molt més que cròniques històriques detallades, són esdeveniments narrats de manera catequètica: volen que ens identifiquem espiritualment amb els personatges perquè progressem en la fe i el seguiment de Jesús.

Comencem: qui més qui menys som captaires d’afecte. Serem més subtils o més descarats, però tots pidolem estima. Més encara, les malifetes o àdhuc barbaritats que cometem es deuen a no satisfer apropiadament la nostra necessitat d’afecte.

També som objecte de cegueses: cegueses morals que justifiquen els nostres egoismes, fent-nos perdre els principis, els valors i el mateix sentit comú; cegueses socials que ens fan actuar, pensar i opinar el que és “socialment correcte”; també som subjectes de cegueses espirituals que ens dificulten trobar sentit a la nostra vida, que esmorteeixen la nostra fe, o ens impossibiliten reconèixer Jesús passant pel nostre costat.

Però quan les cegueses ens dominen i la capta d’afecte no funciona, ens resta l’oïda, que escolta Jesús passant a la vora. Aleshores ens ha de sortir un clam convençut del fons de l’ànima: “Jesús, compadiu-vos de mi!”.

Cridar a viva veu i dues vegades “Compadiu-vos de mi”, és posar-se en evidència, és mostrar-se trencadís i necessitat, tot el contrari dels cànons socials que ens exigeixen fortalesa i autosuficiència. Però és aleshores quan s’esdevé el trobament amb Jesús, quan s’esdevé el diàleg: “Què vols que et faci?” La resposta no es deixa esperar: “Senyor, fes que hi vegi!”, fes que vegi sentit a la meva vida, que vegi llum enmig de les dificultats i els sofriments que m’ofusquen el cor i l’enteniment; que vegi els captaires d’afecte que m’envolten i que, com jo, necessiten almoina; que vegi com la meva fe em salva de tantes nicieses, baixeses i superficialitats.

“A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà”. Tant de bo ens passi el mateix, però sabent que tot comença per un sincer “Jesús, compadiu-vos de mi!" 

Impulsos naturals i espirituals (Dissabte 29)

Sant Pau ens parla d’impulsos naturals i d’impulsos de l’esperit. Els primers surten sols, sense moure un dit; els segons necessiten educació i treball interior.

Els impulsos naturals són el detonant de fracassos i sofriments; els impulsos espirituals són el detonant de finor i receptivitat. Sant Pau diu que els primers porten a la mort, i els segons a la vida i a la pau.

ELL T’ACOMPANYA

Oscar Wilde és un escriptor nascut a mitjan segle XIX a Dublín, i que va morir el 1900 pocs anys després d’una traumàtica i dolorosa estada a la presó. Justament a la presó va escriure el seu últim llibre, De profundis.  En aquest llibre, valuós des de molts punts de vista, va dir que trobar-se amb el sofriment és sempre posar-se davant del Sagrat. És posar-se davant d’allò que desconeixem, que ens sobrepassa. Déu és aquell desconegut. Aquell que et sobrepassa: Ell i els seus designis. Sobretot els seus designis sobre tu, que esdevenen desconcertants darrera el vel del dolor. Diu sant Agustí de Déu: “Si dius que el coneixes, no és Déu”. Igual podem dir dels seus designis. Igualment podem dir-ho del sofriment.

Però és precisament el sofriment, el lloc on Ell ha vingut a trobar-nos. Com diu la carta als Hebreus: “Perquè el Gran Sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot”. I en aquesta prova, que és la nostra mateixa prova, les nostres mateixes febleses, en elles i a través d’elles, Ell ha “travessat els cels i ha entrat davant Déu”. Ell, que ha “co-patit” amb nosaltres, pot compadir-se de nosaltres. Jesús diu a Jaume i Joan: “Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?” Perquè és el mateix calze que ens dóna per beure i que ell va beure abans. El baptisme amb què hem de ser batejats és el mateix amb què Ell va ser batejat.

Ell ha caminat pels nostres camins i així els ha transfigurat perquè fossin els seus camins, i així ens porta fins travessar el vel del Sant dels Sants.  Així, on hi havia desesperació, amb la seva presència, hi ha plantat l’esperança. D’aquesta manera, on hi havia fosca, hi ha fet brillar la llum, que és Ell mateix. Els nostres camins transitats per Ell, transfigurats per Ell, ens porten a horitzons molt diferents dels nostres. Hem de  veure el món d’una manera molt diferent. Com diu sant Francesc: hi ha coses que fins ara menyspreàvem, però que són de gran valor als ulls de Déu. I coses que teníem en gran valor, que no valen res als ulls de Jesús.

És així que aprendrem a demanar el que realment val. Hem d’aprendre a demanar, perquè no sabem demanar o demanem malament: demanem allò que no ens convé.  Diu Jesús a Joan i Jaume: “No sabeu què demaneu”. Els camins de Jesús són molt diferents dels nostres. Jaume i Joan demanen a Jesús seure a la seva dreta i a la seva esquerra el dia en què Ell serà glorificat. I segurament que, per la fermesa que després mostren quan afirmen que volen beure del seu mateix calze, ells saben que el camí no és fàcil. Segurament els mouen ganes d’instaurar el Regne de justícia per als pobres i els qui pateixen. Segurament cerquen la justícia i, per aconseguir-la, cerquen el poder. Això és el que entreveu Jesús, que va a l’arrel del problema: el poder. Jesús, però, l’ exclou totalment. No es necessita el poder per fer justícia. Ben al contrari: el poder és un greu impediment. Diu Jesús: “Ja sabeu que, en les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. Jesús és molt clar en aquest punt. Ens diu: “Entre vosaltres no ha de ser així”. Diu als apòstols: entre vosaltres les coses han de ser diferents. Nosaltres hem de fer les coses diferent de com ho fan els poderosos. Com dirà una carta del segle segon dirigida a Diognet: “ Nosaltres que no tenim res enriquim a molts”.

Hem de comptar amb el sofriment de néixer de nou. De passar de voler ser important a ser el servidor. Passar de voler ser primer a ser esclau. Ell, com sempre, ens passa al davant, i diu: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida.”

Davant del sofriment, som davant del Sagrat. Sabem que Déu, en el sofriment, hi és sofrint, servint, transformant els cors, per ensenyar-nos què cal demanar. Per això, “mantinguem la fe que professem”, com diu la carta als Hebreus. Mantinguem ferma la fe en Jesús. Ella ens fa caminar en la fosca, ella ens fa desitjar ser servidors i no ser servits. Ens ensenya a fer del nostre sofriment un servei.

Certament, davant del sofriment, som davant del Sagrat; però coneixem la seva veu i Ell ens reconeix. Per això, podem dir amb el salmista: “Tenim posada l’esperança en el Senyor... Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

Atents a les travetes del pecat (Divendres 29)

“M’acosto a fer-li una carícia i sense voler li poso el dit a l’ull”. Era una frase de fra Antoni Pera per expressar la seva dificultat a fer les coses bé malgrat ho desitgés.

Semblantment explicava sant Pau, confessant els seus afanys per fer el bé i no aconseguir-ho a causa de la llei del pecat, sempre a punt per fer-nos la traveta.

Però si estem atents, Déu, per Jesucrist, ens adverteix de la traveta del pecat; ens equilibra per no caure quan hi ensopeguem; ens ajuda a aixecar-nos quan hem caigut de ple.

OFERIU-LI TOT EL QUE SOU

Dimecres, 21 d’octubre de 2015

Rm 6, 12-18/Sl 123/Lc 12, 39-48

Diuen que Viktor Frankl (1905-1997), neuròleg, psiquiatra i filòsof jueu que es féu famós arran d’un llibre seu on narrava les seves experiències en el camp de concentració titulat L’home a la recerca de sentit (1945) afirmava que de la mateixa manera que hi ha una Estàtua de la Llibertat, calia construir-ne una Estàtua de la Responsabilitat. I la idea no està malament, tot i que dubto que mai s’arribi a construir la dita estàtua.

El nostre món és un món que, després de les dues grans guerres mundials al s. XX i d’altres barbaritats (genocidi armeni, genocidi jueu, guerra de Bòsnia, etc.) ha anat creixent amb una gran sensibilitat per les llibertats, els drets i els deures. Però ens ha mancat, i encara potser ens manca, un profunda catequesi de la responsabilitat. Potser avui ens pot sorprendre trobar dibuixada aquesta catequesi en textos antics com els que hem sentit proclamar i adonar-nos que ens manca, com sempre, aprofundir més en allò que creiem.

Ahir fra Jacint feia molt bé en parlar-nos de les paradoxes dins la nostra fe. Entre aquelles paraules no recollides en cap Evangeli però dites per Pau amb la seguretat de ser paraules del mateix Jesús que deien: és més benaurat donar que rebre, i la importància de saber que també el contrari és necessari: saber rebre per a poder donar i donar-se a Déu i a l’altre. Aquestes paradoxes de la nostra fe revelen, si hom té temps per meditar-les, la tensió que hi ha al darrera: una tensió produïda, sostinguda, pel fet que la nostra fe sempre és el desig d’anar aprofundint en una relació entre dos persones que són tremendament desiguals: nosaltres (generalment inestables, canviants, volubles, manipulables...) i Déu (tot el contrari de nosaltres però que és, curiosament, Aquell que primer ha volgut tenir relació amb nosaltres, que ens busca, ens atreu, ens dignifica, ens allibera).

D’aquesta relació volguda i sostinguda per la gràcia de Déu (el que ens diu la primera lectura: perquè no viviu sota la Llei, sinó sota la gràcia de Déu) neix la confiança que Déu té amb tu i amb mi per donar-nos un sentit, una missió en la nostra vida. Encara que aquesta missió no cristal·litzi formalment en un càrrec polític, d’empresa o eclesiàstic importants (que per se no garanteixen res de res), sinó que “simplement” sigui la vida que se’ns ha donat viscuda amb agraïment i carregada d’humanitat, oberta a Déu i als altres. I d’aquesta confiança que Déu té amb tu i amb mi neix com a fruit la responsabilitat. Si l’amo, que és Déu, ha posat la seva confiança amb tu i amb mi i amb tots els batejats, els qui formem la Seva Església, perquè administrem els sagraments que parlen d’acollida, d’amor desinteressat, de preocupació preferencial per aquells que res no tenen, de misericòrdia... no podem ser de cap de les maneres d’aquells que diuen irresponsablement: El meu amo triga a venir... convertint-me en amo i senyor dels altres. Ni puc ser irresponsable per por al càstig, sinó que em cal recordar el molt que he rebut de franc i que, per no ser meu, ho haig de compartir. És recordar-nos del que sant Pau ens diu a la primera lectura: no presteu al pecat el vostre cos perquè en faci armes per al mal; més aviat oferiu-vos a Déu, ara que heu passat de la mort a la vida; oferiu-li tot el que sou com a armes per al bé.

La prova d’un baptisme (Dijous 29)

Com ahir, sant Pau ens exhorta a posar-nos al servei del bé. Això ens permetrà portar una vida santa, i aquesta ens portarà a la vida eterna. Tot plegat és tan clar que provoca estupor.

 

Però posar-se al servei del bé i portar una vida santa no són flors i violes. Com deia Jesús en l’evangeli: “He de passar la prova d’un baptisme”. És a dir, com ell, hem de submergir-nos amb fe en la prova del conflicte i de la mort per néixer a una nova vida: la vida eterna, el tresor més anhelat de l’ànima creient.

No deixeu regnar el pecat (Dimecres 29)

Sant Pau ens deia “No deixeu regnar el pecat en el vostre cos mortal”. La resposta espontània que li surt a un servidor és “Què més voldria jo!”.

Però l’apòstol no demana impossibles dient que no pequem: ens exhorta a que el pecat no ens domini, que el pecat no regni sobre nosaltres, i això sí que és possible.

Perquè si servim el pecat, serem esclaus seus i li estarem sotmesos. Però si servim Déu serem lliures, no de temptacions, sinó d'estar més disponibles a fer el bé.

Tots els dies són sants i bons (Dimarts 29)

“Tots els dies són sant i bons per qui està en gràcia de Déu”, és el que potser diria sant Pau escrivint a cristians catalans, resumint el que deia avui als cristians de Roma: que si Adam provocà una cadena de desgràcies en la humanitat, Jesucrist provocà una cadena de gràcia que supera tota desgràcia.

 

El pecat i la mort, malgrat formin part de la nostra condició de fills d’Adam, són vençuts per la gràcia de creure en Jesucrist, una “gràcia que ens fa justos i ens duu a la vida eterna”.

 

Per això tots els dies esdevenen sants i bons per qui creu en Jesucrist.

El cel és mut

L’altre dia anava amb el cotxe amb la ràdio encesa. Estaven fent la presentació d’un llibre. No m’ha quedat el nom de l’autor ni el títol de l’obra. En aquell moment estaven llegint-ne un fragment que, tanmateix, sí que m’ha quedat a la memòria. Es tractava d’un diàleg entre un cowboy i un indi. El cowboy està en un lloc quasi desert i està admirant la volta del cel, contemplant les estrelles. En aquest moment s’adona que un indi està assegut darrera un matoll davant d’unes brases fent el mateix que ell: mirant el cel, les estrelles.  El cowboy s’acosta i li pregunta: “Què diu el cel?” L’indi, després d’un silenci, respon: “El cel és mut. L’únic qui parla és l’home. I no hi ha res a dir”.

“El cel és mut.” L’autor del llibre posa en llavis de l’indi una manera que tenen molts de comprendre’s,  de sentir-se. Veuen el cel com una infinitud muda, freda, buida. Déu simplement no hi és. No hi ha ningú. Tot és mut, no hi ha una paraula que sigui realment significativa. Que doni sentit. Que transformi aquest cel mut en una llar. No hi ha autèntica transcendència. Davant d’això, l’únic qui pot parlar, segons l’autor, és l’home, i aquest, segons ell, no té res a dir. De fet, no pot dir res. Com diu l’indi: “L’únic qui parla és l’home; i no hi ha res a dir”, perquè qualsevol cosa que digui és això: només paraula d’home. Incapaç de donar sentit al tot. L’home és simplement home i no pot donar raó del tot. Només pot parlar del més ençà; no, del més enllà. No, del tot i del seu sentit.

Ens trobem d’una alternativa: o bé, d’una banda, acollir només paraula d’home i,  llavors, el silenci s’estén pels cels infinits i pels segles eterns, tot es torna absurd, fred, callat, silenci fred, és a dir, una realitat unívoca, que ja no és una porta, una escala , un símbol que remet, que ens obre a una altra realitat, a la realitat de veritat. O bé, d’altra banda, podem acollir, com diu la carta als Hebreus, “la paraula de Déu (que és) viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima de l’esperit... aclareix les intencions i els pensament del cor.” Aquesta paraula destria, aclareix les intencions i els pensaments. Dóna sentit.

La Paraula de Déu, la reconeixem perquè és sobretot “viva i eficaç”. És poderosa, no simplement parla, sinó que fa allò que diu. I aquí és on rau la seva força: “als homes això els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.”

Ell és el creador de la nostra llibertat. Déu ho pot tot, per això és creador de la nostra llibertat. Per això l’únic que Déu no pot fer, és forçar la llibertat humana, perquè Ell n’és el creador i el garant. Aquesta és la seva obra per excel·lència. Déu no pot forçar la nostra llibertat, perquè no ho vol. A través de la seva Paraula truca a la nostra porta i espera. Amb la seva crida, crea la llibertat. I, amb el seu silenci, crea l’espai en què la nostra resposta fonamenta la nostra llibertat. Llibertat de lligams i esclavituds, però sobretot llibertat per crear comunió.

Aquest és el diàleg de Jesús, la Paraula de Déu, amb el jove ric. Jesús mira, crida, estima, i espera. El ric decideix i la seva decisió és lliure, però no indiferent. El ric no respon i se’n va tot trist. Si hagués respost sí, no hagués marxat trist, s’hauria quedat amb Jesús i hagués experimentat com n’és de viva i eficaç la Paraula. Hagués experimentat, enlloc de tristesa, aquella alegria que res no ens pot prendre i que és la nostra força. Hagués experimentat la força de la Paraula. Això no se sap teòricament, se sap per experiència. Déu, el sentit de la vida, no és un problema al qual cal cercar solució, sinó un misteri en què cal introduir-s’hi. El seguiment de Crist és un tresor amagat pel qual val la pena perdre-ho tot. Com diu el llibre de la Saviesa: “vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai”.

Quan algú que  segueix Jesús mira el cel i les estrelles, com ho feia el cowboy i l’indi del llibre,  sap que el cel no és mut. Jesús és la veu de Déu que transforma el cel en una llar acollidora. Jesús ens mostra el rostre del Pare. Jesús  aclareix  les nostres intencions i els pensaments més amagats. Ens mostra el nostre rostre. Ell és la Paraula de Déu eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls. Per això, encara que l’autor del llibre que hem citat fa dir a l’indi que l’home (que és l’únic qui parla) no té res a dir, el creient (que és només home) pot parlar, té quelcom a dir. La seva vida proclama l’eficàcia de la Paraula de Déu.

ÉS ARRISCAT CONVIDAR JESÚS

Dimarts, 13 d’octubre de 2015

Sant Serafí de Montegranaro, caputxí

Rm 1, 16-25/Sl 18/Lc 11, 37-41

Un fariseu “benintencionat” té l’ocurrència de convidar Jesús. El fariseu comença bé, perquè ha escoltat el discurs de Jesús i potser està interessat en saber-ne alguna cosa més, d’aprofundir en una tranquil·la sobretaula aquelles paraules acabades d’escoltar i que han fet com una mena de rau-rau en el seu cor. O potser no acaba d’entendre Jesús i, fins i tot no entenent-lo, el convida per saber-ne més de primera mà.

Però no n’hi ha prou amb les bones intencions. El que de veritat som i pensem s’hi juga, fins i tot d’una forma inconscient, en les nostres reaccions més espontànies davant el més ínfim detall.

Jesús seu a taula. Ell no fa diferències, no té cap problema d’asseure’s ara amb un ric, ara amb un pobre; ara amb un mestre de la llei, ara amb un pecador impenitent. Tota trobada és una petita irrupció del Regne, una oportunitat de comunió, de canvi, de transfiguració... Jesús sembla que provoqui la reacció: no es renta les mans com fan els fariseus que, venint del carrer, temen haver-se fet impurs pel contacte amb algú. I això estranya l’amfitrió.

És arriscat convidar Jesús, perquè Ell sempre ens dirà la veritat. Estem disposats a sentir-la? No vol ferir-nos, vol guarir-nos, però sovint netejar i desinfectar la ferida significa fer mal. Mira, vosaltres, els fariseus, feu la cerimònia de purificar vasos i plates, però per dintre esteu plens de rapacitat i dolenteria. Necis! ¿Hi ha algú que netegi les coses per fora sense netejar-les també per dintre? El bon amfitrió, com ens pot passar a nosaltres si convidem Jesús a fer part de les nostres vides, és confrontat amb la veritat que més dol: reconèixer que és molt més fàcil guardar una aparença, observar un detall; però és tota una lluita interior viure en coherència entre el que diem i el que creiem. El nostre amfitrió té clar, per no fer-se impur, que ha de netejar-ho tot (des de les seves mans o el seu cos, fins els atuells que empra), però no ha descobert encara que la impuresa rau en les males intencions que el nostre cor és capaç de covar. La dura intervenció de Jesús vol aquesta conversió del cor del fariseu i li proposa l’almoina: donar al necessitat per aprendre ell mateix a donar-se.

No tinguem por de convidar Jesús a seure amb nosaltres, perquè sempre hi sortirem guanyant encara que al principi no ens ho sembli. Obrim-li de bat a bat el nostre cor, perquè amb la seva paraula viva i eficaç canviarà el desert del nostre egoisme en un oasi de generositat d’on podran néixer la fraternitat i la comunió. Siguem valents, obrim-li avui el nostre cor!  

APRENENT A PREGAR

Dimecres, 7 d’octubre de 2015

Mare de Déu del Roser

Jo 4, 1-11/Sl 85/Lc 11, 1-4

Voldria començar amb unes paraules de Sant Cebrià, bisbe de Cartago i màrtir (210-248) que poden ser un bon al·licient per pregar l’oració del Senyor: Quines grans i abundants riqueses es contenen en l'oració del Senyor! Estan recollides en poques paraules, però tenen una densitat espiritual immensa, fins al punt que no falta res en aquest compendi de la doctrina celestial sobre l'oració. Ens diu: “Pregueu així: Pare nostre que esteu en el cel". L'home nou, nascut de nou per la gràcia i tornat al seu Déu, diu: "Pare" perquè ha estat fet fill. “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu". El qui ha cregut en el seu nom i ha arribat a ser fill de Déu ha d'iniciar la seva pregària donant gràcies i proclamant que és fill de Déu. No n'hi ha prou, germans meus estimats, amb tenir consciència que estem invocant el Pare que és al cel. Afegim: "Pare nostre", és a dir, Pare d'aquells que creuen, d'aquells que han estat santificats per Ell i han nascut de nou per la gràcia: aquests han començat a ser fills de Déu.

Com és de gran la misericòrdia del Senyor, com de grans són el seu favor i la seva bondat en ensenyar-nos a pregar així en presència de Déu i anomenar-lo Pare! I com Crist és Fill de Déu, així nosaltres també som anomenats fills. Ningú d'entre nosaltres s'hagués atrevit mai a emprar aquesta paraula en l'oració. Calia que el Senyor ens animés a això.

Resar el Parenostre d’una manera diferent, sense caure en la monotonia. Saber-nos objectes d’aquesta misericòrdia del Senyor que se’ns ha revelat com a Pare amb entranyes de mare, com hem vist també en la primera lectura d’avui en les paraules que Déu dirigeix a Jonàs: Tu planys un ricí que no t’ha costat cap treball ni has hagut d’esperar que creixés: s’havia fet en una nit i en una nit s’ha mort. I jo, ¿no havia de plànyer Nínive, aquesta gran ciutat, on hi ha més de cent vint mil creatures que encara no distingeixen la dreta de la l’esquerra, a més del bestiar? Un Déu que ens dóna ben de grat, com suggereix sant Cebrià, llicència per anomenar-lo així, “Pare”, i que ens recorda que tots som germans. Una pregària que, com avui hem escoltat, surt de llavis de Jesús com a resposta al desig d’un deixeble anònim (com podríem ser-ho tu o jo) que vol aprendre a pregar com Jesús ho fa. Tot això hauria de fer-nos veure la pregària, fins i tot la més humil, com aquest col·loqui amistós (com solia referir-se a la pregària Santa Teresa de Jesús) entre nosaltres, amb les nostres limitacions, i Déu, amb la seva immensa capacitat d’acollida.

Curiós que l’Evangeli d’avui ens recordi la pregària del Parenostre justament el dia en què celebrem la memòria de la Mare de Déu del Roser i la humil pregària del rosari, teixit de Parenostres i avemaries, que personalment m’agrada veure com un camí que porta cap el cor de Déu. Un camí on les fites ens recorden, en la forma de misteris de goig, de dolor, de llum i de glòria, les accions salvífiques de Déu en el nostre món, episodis de la vida de Jesús que ens cal recordar per fer-los història de la nostra salvació, de la salvació de la humanitat sencera. M’agrada recordar el que Déu ha fet per mitjà de Jesús com si ho contemplés i ho fes meu com Maria ho va fer seu en viure aquesta història de Jesús en primera persona des de l’Anunciació fins a la Pentecosta.

Ningú d'entre nosaltres s'hagués atrevit mai a emprar aquesta paraula –Pare– en l'oració. Calia que el Senyor ens animés a això, ens recorda sant Cebrià. Ningú mai no hagués pensat que pregar és, potser, fer-nos entrar en la història de Jesús per recordar-nos que, d’alguna manera, Ell vol que sigui també la nostra història.

Trident caputxí (Sant Francesc 2015)

La fraternitat caputxina de Sarrià també gaudeix d’un trident. No està mitificat com el que omple les portades de la premsa esportiva catalana, però no obstant posseeix unes xifres espectaculars: el trident caputxí acumula un global de 274 anys d’edat i uns parcials igualadíssims: 91, 91 i 92. Unes xifres que, ajudant Déu, incrementaran a un global de 275 el proper dijous, perquè un dels de 91 incrementarà a 92 anys.

 

Cal dir que el trident caputxí no és gens mediàtic, no ho necessiten; tenen clar que la discreció és font de pau interior i de benediccions. Tampoc corre, no els hi cal; saben que qui corre molt, tard o d’hora ensopega. No tenen cap contracte milionari; l’únic que van signar és comprometre’s a viure tota la seva vida en pobresa, castedat i obediència en la família caputxina.

 

El més jove del trident és un organitzador nat de joc, de moviment i paraula elegant. Metòdic i ordenat, curós i precís, detallista a l’extrem i sempre atentíssim al més mínim canvi ambiental. El segon és el més veterà vestint els colors de l’hàbit caputxí. Malgrat les petites lesions que l’acompanyen el proper desembre complirà 75 anys de frare. Un rècord que l’inclourà en l’elit dels qui han celebrat les bodes de diamant de vida religiosa. El tercer és el més àgil i el més imprevisible, pur carisma. Quan feia de sagristà els fidels que no li sabien el nom l’anomenaven: “el frare que s’assembla a sant Francesc”.

 

Cadascun d’ells  tindrà ¾com tothom¾ dies més o menys inspirats, però hi ha un moment àlgid que el trident esdevé un bloc compacte i la seva presència conjunta produeix un respecte reverencial. És quan s’aturen les activitats i el convent resta en un silenci beatífic, i la fraternitat s’aplega per resar les vespres.

 

Aleshores el trident entra al cor i pren posicions: l’imprevisible al centre i els altres dos cobrint les bandes. La seva mirada concentrada i el seu posat serè testimonien la rellevància del moment. Sense pretendre-ho, posen en evidència els qui arribem al cor desconcentrats o capficats pels nostres afers. El seu capteniment ens mostra que aquest i els altres espais de pregària comunitària són els moments més íntims i més rellevants de la jornada, són les estones que ens constitueixen com a frares i com a fraternitat, són el moment de nodriment interior per poder després servir els altres. Però el més important: es tracta de l’espai temporal que ens transcendeix com a creients, enlairant-nos del més ençà que ens agombola al més enllà que anhelem.

En aquest camí vers les altures, vers la Plenitud que és Déu, el trident ocupa l’avantguarda caputxina catalana, i en el futur altres frares assumiran el seu lloc, testimoniant a la rereguarda que la lloança divina és l’únic de la nostra existència que no canviarà: primer, celebrant-la fidelment en el cor del convent; i després continuant-la en el cor celestial, en la zona destinada als frares. Allí, com una sola veu, dirigits per la batuta inesgotable de sant Francesc i gaudint del resplendor diví, recitarem: “Altíssim, omnipotent, bon Senyor, teves són les lloances, la glòria, l’honor i tota benedicció. Només a tu Altíssim, s’adiuen, i cap home no és digne d’anomenar-te”.

Compartir l’omnipotència

 Diu la pregària introductòria de la Missa: “Senyor, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Per tant, nosaltres mai no manifestem tant la nostra impotència com quan no perdonem ni ens compadim. 

Però, malgrat tot, en la vida ordinària, la duresa, la rigidesa, el no deixar-se doblegar, el mantenir el punt de vista sense canviar, és vist com una expressió de força i de poder. I, tanmateix, és ben cert que una persona rígida no fa sinó expressar la seva impotència, la seva por, la falta d’un cor eixamplat, serè i segur.

I això no és simplement un problema personal sinó que té conseqüències que recauen sobre les persones que es relacionen amb mi. Una persona rígida i poruga necessita seguretats que es busquen en l’economia, que és vista com a fi últim i no com un mitjà per crear fraternitat. Això portarà al que denuncia sant Jaume: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor”.

La por i la rigidesa també acaba delimitant i posant tanques i límits. És una personalitat a la qual li calen límits clars de grup, de qui hi pertany i qui no. És el que intenta l’apòstol Joan quan demana a Jesús que comparteixi la seva acció de prohibir guarir a aquell que no pertanyia al grup.

Jesús, però dona una alternativa. Si Déu mostra la seva omnipotència quan perdona i es compadeix, nosaltres participem de la seva omnipotència quan perdonem i ens compadim. I això no és basa certament en una actitud endurida i rígida, certament: “qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”, però tampoc tova ni inconsistent. El que ens demana Jesús, en canvi, és una opció clara i valenta i fa servir un llenguatge fort, que fins ens fa mal a les oïdes: “Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la ...i si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l.”

La identitat cristiana, la identitat del cristià, la nostra identitat recolza en Jesús. La meva opció per Jesús és el nucli del meu jo. Per tant, no recolza en el que tinc. El que tinc no sols no m’identifica, sinó que està al servei del que sóc. El que tinc està al servei dels altres. Així doncs, el crit dels meus germans arriba al meu cor com arriba al cor de Déu. Tot el que tinc estarà en relació i al servei de la compassió.

La identitat cristiana, la identitat del cristià, la meva identitat recolza en Jesús. És Jesús. Per això no es defineix des de les fronteres, sinó des del centre. La meva identitat no es defineix contra ningú, sinó a favor del Crist. El centre és Crist i a partir d’aquí s’eixampla en cercles concèntrics acollint tothom: “qui no està contra nosaltres està amb nosaltres”. 

La lucidesa de la fe ens fa veure el mal que necessita perdó, i l’immens vel de sofriment que cobreix la terra que necessita la compassió activa i desinteressada.  I per això la urgència de no quedar-se amb els braços creuats i honestament conscients de la nostra petitesa i pecat demanar l’ajuda de l’Únic que tot ho pot i sense el qual cauríem en la por i la rigidesa, “en el plor i el cruixir de dents”. Sense el qual no podem ni compadir ni perdonar. La relació amb Ell és la nostra identitat.