dissabte, 1 de novembre de 2014

UNA FINESTRA AL CEL

Dissabte, 1 de novembre de 2014
Solemnitat de Tots Sants
Ap 7, 2-4.9-14/Sl 23/1 Jn 3, 1-3/Mt 5, 1-12a


Començar la nostra Eucaristia d’avui escoltant com a primera lectura el llibre de l’Apocalipsi és com obrir un finestra que dóna directament al cel. Encara que, certament, la lectura d’aquest llibre de la Bíblia es faci feixuga perquè ens manqui sovint la clau d’interpretació de tantes visions i símbols que l’autor fa servir, necessitem obrir aquesta finestra “virtual” de tant en tant, de la mateixa manera que cada matí, quan ens llevem, obrim les finestres de la nostra cambra perquè s’airegi. Necessitem fer-ho perquè la vida, com si fos la ineludible força de gravetat, ens atrau cap a les coses de la terra, del món que vivim i trepitgem, fent-nos oblidar que damunt nostre hi ha un cel blau, malgrat que algun cop ens l’amagui la tempesta.

La solemnitat que avui celebrem vol ajudar-nos a obrir de bat a bat aquesta finestra al més enllà. Per dir-nos almenys, crec, tres coses ben concretes: primer, que aquest més enllà no és tant un lloc com un estat. Com a humans que som això se’ns fa difícil de capir. Perquè la nostra corporalitat es dóna només en el temps i en l’espai. Amb tot, ell lloc que anomenem cel és un estat de comunió i de felicitat en Déu. De res serveix fer càbales sobre en quin punt del vast univers hi és. On Déu hi és, allà hi és el cel, la comunió, la felicitat, la benaurança. Som cridats a cercar la seva presència arreu. En segon lloc, dir-nos també que aquest més enllà és quelcom habitat. És el lloc habitat per Déu Trinitat, és el lloc habitat per la nostra Mare, és el lloc habitat per tots aquells que han estimat Déu, alguns fins i tot signant aquest amor a preu de la seva vida. És el lloc de la companyia, de la comunió dels sants que recorda el Símbol dels Apòstols, de l’Església invisible, però ben real. I, en tercer lloc, aquest més enllà és el lloc que esborra tota diferència, creant diversitat. Ho hem escoltat, l’àngel posa el seu segell marcant primer cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Déu no s’ha desdit de les seves promeses. Israel és salvat en plenitud. Hi són totes les tribus. Però Déu no crea un club d’amics, una elit. No podria fer-ho, essent com és el Déu creador de la humanitat sencera: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. Un Déu que vol salvar, que vol fer entrar en la seva comunió a tothom, sense excepcions.

Donem, per exemple, un cop d’ull al reguitzell de sants i santes que han entrat recentment en el calendari: el beat fra Carmel de Colomers (tot just fa una mica més d’un any que celebràvem la seva beatificació), sant Joan XXIII, sant Joan Pau II, la beatificació de Pau VI, el centenari que enguany fem de Santa Teresa de Jesús, els beats Francisco i Jacinta Marto, vidents de Fàtima... gent d’estrats socials ben diversos, cridats per Déu també a responsabilitats diverses... tots amb una cosa en comú: la santedat. I aquesta, jo diria, entesa com la intuïa la Serventa de Déu Maria Benedicta Daiber (Stuttgart, 1904-Barcelona, 1987) qui deia: La santedat no és sinó la vida de Crist en l’ànima omplint-la tota. A això ens interpel·len les Benaurances que hem escoltat de llavis de Jesús a l’Evangeli.


Que en la celebració d’avui, emmirallant-nos en aquest gran núvol de testimonis, d’homes i dones que s’han deixat omplir l’ànima de Déu, siguem esperonats més i més a viure nosaltres mateixos aquesta crida a la santedat que tots tenim pel nostre baptisme, perquè, certament, Déu també vol omplir-nos l’ànima de la seva gràcia, del seu amor, de la seva presència per esdevenir llum seva en el nostre món.