diumenge, 16 de novembre de 2014

ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA

Diumenge XXXIII, 16 de novembre de 2014
Pr 31, 10-13.19-20.30-31/Sl 127/1 Te 5, 1-6/Mt 25, 14-30

Sabeu quina és la diferència entre un postulant (un noi que ha demanat formalment el seu ingrés com a frare) i un frare d’anys? Doncs la manera de ser-hi al convent. M’explico. El postulant arriba, normalment, amb bona fe i amb moltes ganes de fer coses. És la seva manera d’integrar-se, de prendre consciència que és part de la casa. I normalment veurem que s’escarrassa perquè allò que li demanen estigui ben fet. Però, aviat veurem que només farà d’aquesta manera allò que li demanin. No tindrà cura de la resta de detalls com el d’apagar un llum encès que no fa falta que ho estigui, recollir un paper que cau al terra, tancar una porta que s’ha deixat oberta, endreçar allò que no ho està... perquè són coses, sobretot quan el postulant és una persona jove, que la mama hi anava darrera i les feia potser sense mai fer-li prendre consciència que el llum que no cal s’ha d’apagar, que el paper que no serveix s’ha de llençar a la paperera i tants detalls que ja sabeu, perquè segur que us n’heu trobat manta vegada.

El frare d’anys, si no és per un impediment major, normalment té en compte els detalls (al marge que cadascú és com és i n’hi ha frares més detallistes que uns altres). Però el frare d’anys no se sent part de la casa, sent que és a casa, i això marca la diferència. Perquè si sóc a casa i la casa me l’estimo tinc cura dels detalls. Recullo el paper de terra, retiro el que fa nosa, apago el llum que no cal, no perquè em toqui fer-ho, sinó perquè és casa meva i la vull neta, austera, acollidora per a tothom. ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA.


Em sembla que és això una de les coses que l’Evangeli d’avui ens proposa, perquè les coses que Déu vol i estima, no estan pas lluny del que nosaltres volem i estimem en el dia a dia. Ens apropem al final de l’any litúrgic i les lectures van dirigides cap al futur, cap a la fi dels temps. Però no volen fer-nos por. És el que diu Pau a la segona lectura quan parla als creients de Tessalònica: Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. Vol dir que qui espera el Senyor a qui estima, no pot esperar-lo amb por, perquè l’Estimat no pot fer-nos por quan vingui a buscar-nos. Oi que ho sabem que malament rai si ens fa por la parella? Vol dir que alguna cosa no va bé. Si ens fa por la vinguda del nostre Senyor, pot ser un moment per demanar-nos perquè ens en fa, què haig de canviar en la meva vida ja que estic intuint que hi ha alguna cosa que a Ell no li agradarà quan vingui a buscar-me. L’Evangeli tampoc vol ser un tractat d’economia capitalista. No és un Evangeli pensat en honorar els inversors que saben jugar amb els diners que han rebut d’altri. És un Evangeli que ens vol fer pensar, justament, amb la nostra relació amb Déu. Qui és Ell per a mi? El text que hem llegit és llarg i potser ens hem pogut cansar d’escoltar-lo amb atenció, però hi ha una frase important que vull subratllar, perquè penso que marca la veritable diferència entre el qui rebé un milió i els qui en reberen cinc o dos (que no és la quantitat). La frase és la següent: Aquí teniu allò que és vostre. I és una frase fatal, perquè vol dir que aquest personatge no ha estimat ni el do ni el donant. Allò que li va ser donat no ho va rebre com a propi i per tant va fer com el postulant que us posava avui d’exemple: capaç de fer el que toca –“M’has donat un milió? doncs aquí el tens, no em podràs dir que me l’he gastat; haig d’anar a missa cada Diumenge? D’acord, ja està fet, però no em demanis més”–; però incapaç de sentir-se a casa, de córrer el risc de viure com Déu mateix s’arriscà en viure com un de nosaltres; perquè el Déu en qui creu és un Déu ferotge, que castiga, que està esperant la mínima per caure damunt nostre. ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA. I entrem en un cercle viciós, perquè jo no puc estimar allò que no conec, però si no cerco la manera de conèixer Déu mai no l’estimaré del tot o potser no l’estimaré mai. De fet, això és la conversió del dia a dia: anar aprofundint en qui és realment Déu i anar destruint els ídols i les imatges errònies que de Déu ens hem fet o ens han imposat. L’Eucaristia d’avui pot ser un moment privilegiat per fer-ho, meditar la seva Paraula i pregar a casa, a la feina, en un parc... també. Deixarem que Déu mateix ens ajudi a canviar de perspectiva?