BEAT CARMEL DE COLOMERS

Beat fra Carmel de Colomers, OFMCap, màrtir

Diumenge XXXII, 9 de novembre de 2014

Dedicació de la Basílica del Laterà

Ez 47, 1-2.8-9.12/Sl 45/1 Co 3, 9b-11.16-17/Jn 2, 13-22

Hi ha una frase feta en català que fa: Això és començar una casa per la teulada i l’acostumem a aplicar quan algú comenta de fer alguna cosa, segurament amb molta empenta, però oblidant allò que és bàsic, volent començar a l’inrevés de com caldria fer-ho.

De construir i de reconstruir amb allò que és bàsic van les lectures que la litúrgia ens proposa avui de meditar en celebrar la dedicació de la basílica del Laterà, la catedral de Roma. I són unes lectures sorprenents, si ens hi fixem, perquè tot i celebrar la dedicació d’una església feta de pedra, les lectures ens parlen de l’església real de qui aquestes pedres esdevenen símbol: l’església real que formem tu i jo, tots nosaltres.

Hem escoltat l’Apòstol Pau: Germans, vosaltres sou un edifici construït per Déu. Jo, com bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i d’altres continuen construint. Que cadascú miri bé com construeix. De fonament, ningú no en pot posar cap altre que el que està posat: Jesucrist. I és important que gravem profundament aquestes paraules en el nostre cor. L’Església no és un edifici construït començant per la teulada, és un edifici que té molt clara la seva base, més encara, allò que és bàsic. El seu fonament és Jesucrist mateix: el que Ell digué i com ho digué; el que Ell va viure i com ho va viure; la seva mort i el perquè i el com va morir; i la seva resurrecció que és l’aval de Déu Pare de tot això que acabem de dir sobre la vida i el capteniment de Jesús. És el ressò de les paraules enigmàtiques que, a oïdes dels jueus, Jesús pronuncia: Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.

Però aquest edifici, que per a Pau no és una basílica reial, ni és un palau i, ni molt menys, un centre comercial dels nostres dies, sinó un temple, el lloc de trobada entre Déu i l’home, el lloc de la comunió i del diàleg, el lloc de la pregària i la intercessió, aquest edifici –per a Pau– encara està en construcció. Tu i jo, tots nosaltres, som un temple en obres. I, estimats i estimades, gràcies a Déu aquest temple no necessita permís d’obres per créixer i anar-se ampliant, perquè Aquell que ha posat el fonament és el mateix que ens insta a créixer i a ampliar els espais. Ben cert, potser algun cop també caldrà que Jesús entri amb força per escombrar tot allò que fa nosa en aquesta vida nostra cridada cada cop més a ser a semblança de la seva. La pregunta és, de quin “material” podem anar construint aquesta vida perquè aquest temple que som faci bé les seves funcions? Aquí ens poden ajudar unes paraules que fra Eduard Rey, en el seu llibre Testimonis de sàvia ingenuïtat, diu del nostre beat fra Carmel de Colomers que vam poder celebrar aquest passat dijous, 6 de novembre, per primer cop: Fra Carmel era un d’aquells frares que rara vegada apareixen als llibres d’història, però que amb la seva presència humil, el seu treball constant i discret i la seva alegria gairebé permanent han omplert de vida i de sentit els convents dels caputxins. (...) No tots els trasllats li van venir de gust, però sempre els va acceptar sense queixar-se, i a tot arreu va deixar un bon record (p. 139). El beat Carmel, amb la seva manera de viure i de morir, em sembla que il·lustra molt bé el que Pau vol dir quan ens anomena temples de Déu: homes i dones que irradien, no amb grans obres ni llampants, sinó discretament, l’amor de Déu en les seves vides arreu on es troben. Però, podem demanar-nos novament, d’on surt tot això, de quina “pedrera” surt aquest “material”? Fra Eduard més endavant escriu: Quan la feina li deixava una estona lliure, li agradava d’entrar a l’església i visitar Jesús en el sagrari. També llegia de gust les cartes de Pau, i en parlava sovint. (...) D’aquesta manera va passar la vida de fra Carmel, sense estridències, d’una manera suau i discreta, com el veritable amor, que sap ser eficaç sense fer-se notar (p. 140). La pedrera d’on treia el material, la font d’on bevia fra Carmel i que va amarar tota la seva vida fins a poder donar amb valentia testimoni d’aquesta fe amb el seu martiri era Déu mateix buscat i trobat en el Sagrament de l’Eucaristia i en la Seva Paraula llegida i meditada. No deixem, doncs, de construir sempre sobre aquest fonament. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?