dimecres, 12 de novembre de 2014

INÚTILS

Dimarts, 11 de novembre de 2014
Sant Martí de Tours, bisbe
Tt 2, 1-8.11-14/Sl 36/Lc 17, 7-10


Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp ¿li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? I davant d’aquesta pregunta, Marko Rupnik, teòleg jesuïta i artista famós que ha fet, entre d’altres obres, els mosaics que adornen l’Església de San Giovanni Rotondo, on és enterrat el Padre Pio, respon una cosa que m’ha fet pensar. Ell diu que hi ha dues respostes a aquesta pregunta. La primera, la que surt espontàniament, és: “No, mai”. Tant a la societat antiga, on l’esclau era un bé moble més de la casa, per tant l’amo en disposava a plena voluntat; com en la nostra societat, feta a base del més pur intercanvi econòmic, del do ut des (“et dono perquè em donis”), la resposta no pot ser altra: “No, mai”. Perquè és l’altre qui està al meu servei, que ha de doblegar-se a la meva voluntat, als meus capricis, sense esperar res a canvi. És la cultura del kleenex: usar y tirar.

Però, segueix Marko Rupnik, hi ha una segona resposta. No és una resposta tant evident (de fet, us ho confesso, crec que jo no hi hagués caigut sense el seu ajut), però és possible i original: “No, jo mai... però TU SÍ!”. I la base per arribar a aquesta resposta, penso, està en aquesta “inutilitat” nostra que posa en evidència Jesús al final del text que avui hem escoltat: Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Quan hom s’adona d’aquesta “inutilitat”, que davant Déu que ens ha creat, ens ha salvat, ens ha perdonat, ens ha redimit, ens ha fet fills seus; que en Crist ens han col·locat al costat de Déu el Pare, que hom no té cap mèrit, més aviat que no tenim res de propi, com deia Sant Francesc, que no hàgim de retornar a Déu en acció de gràcies; quan ens fem conscients de tot això és quan estem més a ras de terra i amb la visió més clara per adonar-nos que allò que no som capaços de fer, és Ell qui ho ha fet, ho fa i ho farà: preparar el convit, parar la taula i cridar-nos per rebre’ns en una comunió íntima i especial a tu i a mi, a tots nosaltres. Ho ha fet un cop per sempre donant-nos el seu Fill; ho fa cada dia en la Taula del seu Cos i la seva Sang, amb la Taula de la Seva Paraula que és l’Eucaristia; i ho farà en el futur, com recorda també Lluc (12, 37): Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los.


Com sempre, Jesús no ens diu “inútils” per fer-nos sentir malament i caure en la depressió, sinó per elevar els nostres ulls vers Ell, de qui prové tot bé, i per imitar-lo. Imitar-lo en el servei als altres com ho féu sant Martí servint a pobres i desemparats, perquè quan descobrim un Déu que ens ho dóna tot, nosaltres també anem aprenent a donar-ho tot. Avui, de fet, li ho demanarem especialment amb la pregària després de la comunió: Concediu, Senyor, als qui heu nodrit amb el sagrament de la unitat, de viure segons la vostra voluntat en totes les coses, perquè així com sant Martí es va lliurar absolutament a vós també nosaltres posem el nostre goig a ser veritablement vostres. Diguem-li ben de cor: AMÉN!