diumenge, 23 de novembre de 2014

La fi dels temps (Jesucrist, Rei de tot el món 2014)

Quan el fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles”. Repetim la introducció a l’escena evangèlica del judici final on, utilitzant la imatge de les cabres i les ovelles, els creients en Jesús seràn jutjats segons les seves obres.

L’evangeli de Mateu posa en boca de Jesús una escenificació de la fi dels temps molt entenedora pels seus contemporanis: el “fill de l’home” fa referència a un messies celestial, baixat del cel i rodejat de tots els àngels, per dirigir el judici final assegut en un tron gloriós. El relat evangèlic es clou amb la sentència: els injustos aniran als suplicis eterns i el justos entraran a la vida eterna.
Però el que era molt entenedor pels seguidors de Jesús del segle primer i dels segles posteriors, per a nosaltres esdevé una escena més aviat surrealista, fins i tot passada de moda. Parlar de judici final o mencionar personatges celestials ens sona a retòrica. No diguem si parlem de llocs i  de personatges inframundans que ens desvetllen un somriure de condescendència. Per molts creients, aquestes divisions de vida eterna o suplici etern, de cel o infern, de premi o càstig, esdevenen quelcom superat, eren recursos antics per atemorir el creient i tenir-lo submís.
A més, els humans hem aconseguit encarnar en la terra tots aquests escenaris: hi ha els qui, asseguts en el seu tron de poder polític, de poder econòmic, de poder judicial o de poder religiós, jutgen a persones i a pobles  amb plena autoritat. Amb les nostres immenses capacitats hem creat molts paradisos terrenals i també paradisos fiscals on es viu de forma regalada. També, i en contraposició, creem autèntics inferns on la vida esdevé un càstig i una condemna perpètua. Fins i tot som capaços de crear purgatoris com les crisis econòmiques que esdevenen una prova duríssima pels més febles.
En definitiva, perquè esperar intervencions divines si els humans som capaços de crear judicis, cels i inferns a la nostra mesura! Aquesta seria la conclusió de l’ésser humà contemporani, la mentalitat del qual, vulguem o no, els creients en participem en major o menor mesura.
Però si marquem les distàncies adequades amb aquest pensament globalitzant, els creients podem assegurar que el judici diví serà sempre més benèvol i just que el judici dels humans, que el cel diví serà molt millor que els paradisos terrenals, fins i tot l’infern serà més condescendent que els inferns humans.
Els humans sovint ens creiem la mesura de totes les coses, el principi i la fi de tot. Els qui ens considerem creients, sense negar el valor de la condició humana i del compromís actiu, creiem que Déu és l’única mesura de totes les coses, el principi i la fi de tot. I els cristians tenim la nostra mirada de fe centrada en Jesucrist, ressuscitat al cel i assegut a la dreta del Pare com a rei de l’univers. Ells, en el moment oportú, quan la humanitat estigui preparada, donaran acompliment a les nostres esperances, posant-nos a tots al nostre lloc, que és viure en plenitud al seu costat.