diumenge, 19 d’octubre de 2014

PER QUÈ, DONCS, NO DÓNES A DÉU EL QUE ÉS SEU?

Diumenge XXIX, 19 d’octubre de 2014
AUREUS d'August Cèsar
Is 45, 1.4-6/Sñ 95/1 Te 1,1-5b/Mt 22, 15-21

“Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense mirament per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què penseu d’això?: És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?”

Amb aquesta introducció a la seva capciosa pregunta fariseus i herodians, dos partits del temps de Jesús que no podien ser més contraris entre ells que les esquerres i les dretes més extremes, ja s’estaven exposant a què Jesús els donés una resposta que fos veritable, que mostrés clarament els camins de Déu, i que certament no aniria pas a complaure aquells homes en les seves mesquineses de partit. Era una pregunta trampa. Si Jesús contestava que sí, que calia pagar el tribut, l’acusarien de col·laboracionista amb els romans opressors; si deia que no, el podrien titllar d’incitador de masses i pertorbador de la pax romana de què gaudien. Volien matar-lo i prou. No importava, de fet, la resposta a la pregunta. Importava comprometre’l a qualsevol preu.

“Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m? Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: “¿De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?” Li diuen: “Del Cèsar”. Jesús els respon: “Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Jesús s’adona de la trampa. Però sap retornar la pilota tocant el problema de fons. El problema de fons no és si cal pagar tribut o no. Això forma part de la manera en què els homes ens administrem en el nostre dia a dia. Ben cert, però, que hi ha una manera cristiana de pensar en l’altre, una manera cristiana d’administrar els béns perquè mai no siguin patrimoni d’uns pocs, dels Cèsars, dels Caudillos, dels cacics, poseu el nom que vulgueu, en fi, d’aquells que es creuen que són els amos del món perquè tenen poder i diners per poder comprar tothom. No, el problema de fons és que aquella gent que tenia sempre a flor de llavis el Nom de Déu en les seves pregàries i en les seves reunions s’havien venut a aquests senyors de poca-solta, oblidant veritablement qui era el Senyor i què era el que Ell també, amb una autoritat major, però sense forçar mai ningú, demanava. Com si a través de Jesús Déu estigués dient (dient-nos): “Si sóc el teu Senyor, com m’ho demostres?”

Per això em sembla bonica la intuïció que un caputxí del s. XVII, fra Llorenç de Bríndisi (1559-1619), té quan comenta aquest text: Hem estat creats a imatge i semblança de Déu. Ets home, ¡oh, cristià! Ets la moneda del tresor diví, una moneda que porta el segell i la inscripció de l’emperador diví. Per tant, pregunto amb Crist: “¿De qui és aquesta imatge i aquesta inscripció?” Tu respons: “De Déu”. I jo et contesto: “¿Per què, doncs, no dónes a Déu el que és seu?”


Avui tampoc jo no parlo als qui no creuen. Ells ja han escollit el seu senyor. Parlo a tots vosaltres que m’escolteu avui aquí, a l’església com a les vostres cases, als hospitals, a les residències per mitjà de la ràdio, als qui juntament confessem amb fe, esperança i caritat que som fills d’un mateix Pare. Als qui creiem que Déu ens ha creat, ens ha salvat i ens acompanya en cada situació de la nostra vida. Per què, doncs, no dónes a Déu el que és seu? Per què no li oferim tot el que som, si tot el que som és seu? Fem-ho i trobarem el repòs i l’alegria que només Ell ens pot donar.