dimecres, 15 d’octubre de 2014

MENJAR I NO ALIMENTAR-SE



Una de les coses de què més es parla i s’està informat és sobre cuina. De fet molt, a prop nostre, hi ha qui ha guanyat força estrelles Michelin. Abans cuinar era relativament fàcil, ara s’ha complicat la cosa si hom vol complaure els comensals. I les discussions televisives i radiofòniques sobre cuina estan plenes d’erudició, investigació i refinament. El que els cuiners consideren l’element bàsic per a un bon plat pot variar segons l’artista cuiner, la geografia, etc. Però crec que tots estarien d’acord que l’element bàsic perquè un plat resulti bo i gustós és... la gana! Sense gana ja pot ser elaborat i ben fet el menjar que no passarà, en canvi amb gana un pa amb oli resulta d’allò més gustós.
De fet, Isaïes sembla que presenti Déu com un d’aquests cuiners estrella: “En aquesta muntanya santa el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats”. I quan el té preparat, convida... però sembla ser que no hi ha gana. L’Evangeli explica que el rei diu: “Tot és a punt: veniu a la festa! Però ells no en feren cas”. No tenien gana, estaven tips. I això és el que ens passa: estem tips i el que ens ofereix Déu no ens atreu, com no atrauria un menjar quan acabem de dinar.
I un dirà allò de: “no comer por haber comido no hay nada perdido”. Però aquí també ens passa el que passa en la nostra vida de cada dia. A vegades no mengem el que hauríem de menjar, perquè ens hem atipat de golafreries, de greixos i de menjars ràpids que atipen, ens emmalalteixen i no alimenten. Això sí, atipen, treuen la gana. No tenim gana per a res més. I això és el que ens passa a nivell del cor, l’omplim de paraules, sorolls, rumors i, sobretot, de pantalles i més pantalles que, quan arriba aquella paraula que alimenta, no tenim gana, estem saturats. Per això cal dejunar de pantalles, de rumors, de menjar-se el cap, cal deixar que suri l’autèntica gana, la fam de Déu.
Per menjar bé i equilibrat i saber assaborir menjar sà i bo cal fer dejuni, cal deixar espai, cal tenir gana. El menjar que alimenta realment necessita d’un cert aprenentatge per saber-lo gustar i veure les conseqüències beneficioses que aporta a la vida. Així, la Paraula de Déu ens cal aprendre a gustar-la, a mastegar-la, cal deixar-se transformar per ella. Com diu el salm: “tasteu i veureu?”que n’és de bo el Senyor”. Saber tenir fam de Déu, gust de Déu.
Però hi ha un element que provoca en nosaltres que el convit que Déu ens ofereix ens resulti especialment difícil d’acceptar. I és que no es tracta d’un menjar ràpid, o d’un menjar que jo mateix puc servir-me. Sinó que es tracta d’un banquet on no estic jo sol, sinó que Déu ha convidat “a tots els pobles” i que “reuniren tothom que trobaren, bons i dolents”. Aquesta era la gran dificultat que trobaren els contemporanis de Jesús per seure amb Ell a taula: la seves males companyies. Amb Ell hi seran i hi són aquells que jo excloc, que menyspreu, que em molesten, o que els hi tinc una bona colla de raons per no estar a prop d’ells, i... ells de mi! Aquí hi ha el que més costa. Això treu tota la gana per anar a aquest convit. Sóc capaç, si voleu, d’interessar-me per les coses de Déu, però no compartir la seva taula.
Però aquí hi ha tot l’esforç del bon Pastor per aplegar les ovelles disperses, reconciliar-les, agermanar-les. I per això Ell mateix para taula i ens serveix, com diu el salm: “Davant meu pareu taula vós mateix... ompliu a vessar la meva copa”. Jesús mateix ens diu que l’Amo de la casa ens farà seure i ens servirà un a un, ell que va rentar els peus als seus deixebles i s’ha fet menjar que alimenta i dóna la vida eterna perquè “qui menja la meva carn està en mi i jo en ell”. Llavors serà un sol Pastor i un sol ramat i “farà desaparèixer en aquesta muntanya santa el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortallava les nacions; engolirà per sempre la mort”. Aquesta Eucaristia n’és ja la realització, l’anticipació i ens omple de l’Esperit que ens fa forts per fer tendir tot cap a Ell, perquè com diu la pregària final: “Ens feu participants de la naturalesa divina”.