diumenge, 12 d’octubre de 2014

A BODES EM CONVIDES!

Diumenge XXVIII, 12 d’octubre de 2014
Is 25, 6-10a/Sl 22/Fl 4, 12-14.19-20/Mt 22, 1-14

“A bodes em convides” és una frase feta de la nostra llengua que vol expressar la joia que ens produeix una proposició, normalment inesperada, que acceptem. Justament “de bodes i convits” van les lectures que la litúrgia avui ens proposa de meditar. I són unes lectures, ben cert, per meditar-les seriosament, perquè expressen, crec, l’ésser més pregon de Déu.

El llibre d’Isaïes es fa ressò d’aquest desig de Déu de fer un convit que no només sigui per al seu poble escollit, sinó que abasti tothom: En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis... I juntament amb la imatge del convit, que implica comunió, amistat, aliança (perquè de sobres ho sabem que un no seu mai a taula amb l’enemic o amb aquell qui ens vol mal) la imatge d’una vida futura que res no podrà deturar: Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la Mort. Tot plegat: una increïble promesa d’esperança i d’alegria que anima a la joia i a la festa: Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat és el crit d’entusiasme del profeta.

En un moment donat, no sabem com ni per què, hi ha un creient que es pren molt seriosament aquesta oferta de Déu, la rumia, la fa seva i l’expressa en una pregària que és el Salm 22/23 que avui hem escoltat i que recull aquestes promeses entenent que quan aquest Déu ens convida no ho fa només de forma puntual, per a un cop i prou, sinó que és promesa de comunió i vida per sempre: Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida, i viuré anys i més anys a la casa del Senyor. Que és el mateix que dir: “Viuré per sempre a la teva presència, ningú no em podrà separar mai de saber-me prop teu, ningú no em farà dubtar mai de saber que m’acompanyes i m’assisteixes en els moments bons i ens els moments difícils, que el teu amor no depèn del meu humor, sinó de la teva fidelitat en les promeses”.

Jesús, a l’Evangeli, reprèn aquesta imatge del convit i la concreta: no és un convit genèric, una festa anònima, és el casament del fill del Rei. És una casament reial el que se celebra, per tant la festa és més grossa, la festa té un ressò que no és el mateix d’unes noces qualssevol. La idea de l’aliança, una aliança esponsal, que implica el compromís íntim i profund entre unes parts que esdevenen parella i no merament “parts contractants” i que Jesús sembla aplicar-ho entre ell mateix i el seu poble, xoca, en canvi, amb el rebuig. És aquí on la nostra frase hauria de ressonar des del fons del nostre cor: A bodes em convides... és a dir: “És el que desitjava des del fons del meu cor...”, “És el que de veritat sempre he desitjat i no sabia concretar... el que intuïa sense saber expressar...”, però sovint és també el convit que rebutgem, o que posposem per a un altre moment més adient.

Però Déu ens segueix convidant. La nostra Eucaristia és avui la concreció d’aquest convit. Tot és a punt i l’àpat és Jesús mateix, convertit en l’aliment de la nostra ànima, en el vi generós de l’alegria. Entrar en comunió amb Ell és, en certa mesura, esdevenir deixebles seus, en còmplices del seu programa de vida: en participants i comunicadors d’aquesta vida i alegria que ens han estat donades. Sortim d’aquí avui també com els homes i dones enviats a les cruïlles dels camins per dir a tothom que ens vulgui escoltar: Déu també et convida a tu!