diumenge, 26 d’octubre de 2014

LA ROSA DELS VENTS

Diumenge XXX, 26 d’octubre de 2014
Ex 22, 20-26/Sl 17/1 Te 1, 5c-10/Mt 22, 34-40


Hi ha una imatge que m’ha vingut a la ment en meditar les lectures que la litúrgia ens proposa avui per escoltar i fer nostres: la figura de la ROSA DELS VENTS, aquella figura que vol representar els 32 rumbs en què convencionalment es divideix la circumferència de l’horitzó. És una convenció humana, però serveix per recordar-nos molt bé que la paraula “horitzó” o la paraula “món” no són fàcils de definir, ni d’encabir en un sol mot tot el que signifiquen. Com passa amb les paraules “manament” o “amor”.

En l’Evangeli d’avui són els fariseus i mestres de la Llei (els entesos en la quantitat i categoria de tots els manaments que es troben citats a la Torah donada per Moisès) els qui volen posar a prova Jesús. La idea de fons sembla ser: si Jesús és tingut popularment com a rabí, cal esbrinar quina mena de rabí és i quina mena d’ensenyament està sembrant entre el poble que fa que aquest vagi cap a ell espontàniament i comenci a seguir-lo tot posant en perill la sana tradició. Per això, davant els més de sis-cents preceptes que els jueus estaven obligats a guardar, la gran pregunta: Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei?

La resposta de Jesús no es fa esperar: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d’aquests dos.

Si Déu és qui diu ser, si és el Creador de tot el que veiem (i el nostre Credo afegeix: de tot el visible i l’invisible...) no pot ser d’una altra manera: cal estimar Déu amb tot el nostre ésser, sense reserves, sense temor, amb tots els nostres afectes, amb totes les nostres capacitats, amb tot el nostre intel·lecte, amb tot el que tenim i som. L’amor de Déu és com la Rosa dels Vents. No és unidireccional, no ens demana, per exemple, un continu estat d’èxtasi, ni molt menys un tancar-se un mateix en la nostra capelleta particular, si bé és cert que farem bé de donar-li també part del nostre temps, perquè tota relació necessita de temps per ser cultivada, i la relació amb Déu també. Per això, malgrat que ningú no li hagi demanat, Jesús té clar que l’amor a Déu queda coix si no és un amor que esclata cap en fora, si no s’obre vers l’altre. És un clar ressò de la nostra primera lectura del llibre de l’Èxode: no maltractar ni oprimir els immigrats, les vídues ni els orfes, que són la imatge clara del més feble, del qui no té res i que depèn de tu i de mi per ser dignificat com a persona. Estimar Déu no es pot separar d’estimar l’altre.


Els humans no ens posaríem mai d’acord sobre quin és el manament més important (¿no ens costa tant encara definir què és justícia, amor, lleialtat, pau, paraules tant importants en el nostre diccionari de la vida?). És Jesús mateix qui ens indica la bona direcció, el Nord, vers on hem de tendir. Penso que és per això que el mateix sant Pau en la seva carta als cristians d’Efes (3, 18) els recordarà: que sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu. Perquè l’amor de Déu és immens, més que l’horitzó, i no el podem atènyer humanament. Així semblava intuir-ho també sant Bernat davant un seu interlocutor quan li deia: Tu em demanes per quina raó i amb quin mètode o mesura ha de ser estimat Déu. Jo et dic: la raó per estimar Déu és Déu i el mètode i mesura és estimar-lo sense mètode ni mesura. Que la nostra participació sovintejada a l’Eucaristia ens ensenyi cada cop amb més claredat l’amor que Déu té per nosaltres i per tothom.