dimecres, 8 d’octubre de 2014

EL ROSARI: PREGÀRIA CONTEMPLATIVA

Dimarts, 7 d’octubre de 2014
Mare de Déu del Roser
Ga 1, 13-24/Sl 138/Lc 10, 38-42

Quan d’adolescent vaig convertir-me al protestantisme, una de les primeres coses que vaig aprendre era a valorar la pregària espontània. Aquella pregària que surt directament del cor i que reflecteix especialment la fe que un viu i expressa en un moment concret de la seva vida. Per a mi fou tot un descobriment: descobrir que a Déu se’l podia pregar amb paraules que sortien del cor, amb pregàries que no eren una fórmula estereotipada, descobrir la dimensió dialogal de la pregària. I encara ho faig. Era quelcom que tenia sentors de llibertat, de sortir d’una mena de cotilla imposada. Així, vaig descobrir el diàleg amb Déu com un amic, mentre paulatinament anava oblidant fins i tot aquella pregària de Jesús que uneix tots els cristians: el Parenostre. Suposo que aquella manera de fer s’adeia, a més, amb la meva situació vital: l’adolescent que cercava nous camins, que cercava novetats, que cercava caminar i avançar per llocs que no fessin olor a rebut dels pares; a tradició.

Amb el pas del temps, però, hom va descobrint, que els sentiments poden ser més o menys canviants, però que arriben a ser tremendament trivials i monòtons. Aquella espontaneïtat que semblava renovadora, fàcilment, a força de repetició, esdevingué una nova tradició, un nou costum, tot just allò que odiava que passés. I a força de repetir-se, d’acabar demanant el mateix, és quan hom pot arribar a veure i a descobrir la saviesa de l’Església que prega amb els seus més de dos mil anys d’història. Per això avui també, quan a tot arreu prima encara aquesta idea de la novetat, de l’espontaneïtat, descobrir la pregària del rosari pot ser alliberador. Perquè quan un ha arribat al límit en què veu que no sap què dir per no repetir-se en el seu dirigir-se a Déu, descobrir la dimensió contemplativa de la pregària de l’Església pot ajudar-nos a elevar la nostra ment a les coses de Déu.

Les lectures d’avui ens parlen d’experiència viscuda. Pau explica breuement als gàlates els seus primers passos com a apòstol, com a anunciador de la Bona Notícia de Jesús. Això era impossible abans de la seva conversió, per molt religiós i devot que fos en el seu judaisme. És la trobada indefugible amb Jesús que canvia Pau. És la seva caiguda del cavall; el seu pas de la ceguesa a la llum; de perseguidor a apòstol de la reconciliació en Crist. Jesús, d’altra banda, davant la que podria ser una justificadíssima petició de Marta, segueix sobtant-nos amb la seva resposta: Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa. Les dues lectures posen l’accent, crec, en aquesta experiència vital amb Jesús com a fonament, motor i aliment de les nostres vides.


En la celebració de la Mare de Déu del Roser hi ha un fet històric darrera: la victòria contra els turcs a la batalla de Lepant el 7 d’octubre de 1571, que l’Església veia com a fruit de la intercessió de Maria. Els cristians, avui, però, no celebren la victòria sobre ningú, sinó més aviat, com ens remarquen les lectures d’avui, ens recorden la importància de viure de Jesús; de participar de la seva vida i una forma és la pregària que està feta a base de recordar els fets històrics de la nostra salvació contemplats a l’estil de Maria, de qui els evangelis diuen que guardava tot això en el seu cor i ho meditava. Quan no sabem què dir, quan ens manquen les paraules... o a l’inrevés, si estem cansats de repetir sempre les mateixes pregàries, perquè la nostra vida la veiem monòtona, cercar un moment de quietud, de silenci i repassar la història de la nostra salvació, portar-la a la memòria i d’allà al nostre cor, fer-la la nostra pregària “incessant”, sense defallença, ens pot ajudar a sortir de la nostra petitesa i limitació i elevar el nostre esperit a allò que és l’únic necessari: elevar el nostre cor i la nostra ment a Jesús, mort i ressuscitat per tots nosaltres.