SI VOLS CONÈIXER UNA PERSONA...

Dimecres, 28 d’agost de 2013

Sant Agustí, bisbe i doctor de l’Església

1Te 2, 9-13/Sl 138/Mt 23, 27-32

Si vols conèixer una persona, no li demanis pel que pensa, sinó pel que estima! Aquesta frase no és meva, naturalment, és una frase de Sant Agustí que avui he trobat per internet.

A mi, us ho confesso, m’agrada molt Sant Agustí, tot i que haig de reconèixer que hi ha escrits seus que me’ls haig de llegir més d’un cop per arribar a capir mínimament què vol dir. Aquesta frase, però, la trobo genial, perquè condensa en ella una gran realitat: la dimensió dels afectes que es dóna en tot ésser humà. Es podria dir d’una altra manera, potser: en bona mesura som el que estimem. I d’afectes Sant Agustí en sabia un munt, com no podia ser una altra cosa en una persona de tarannà tan apassionat, una vida sempre en recerca sincera de la veritat que el portà a provar de tot fins que el seu cor va trobar el doll d’aigua que podia calmar la seva set inesgotable de coneixement, de saviesa, d’afecte: JESÚS... La frase és genial perquè posa el dit a la nafra ben dins el nostre cor. El cor en el sentit bíblic del terme, el lloc on es couen les nostres decisions, el que veritablement cerquem i estimem, res a veure amb el va sentimentalisme de novel·la rosa de mitja tarda televisiva. No debades Jesús ja havia advertit als seus seguidors que de dins del cor és d’on surt allò que fa impur l’home i la dona.

I, de retruc, aquesta frase ens fa entenedores aquestes paraules dures de Jesús als fariseus i mestres de la Llei en l’Evangeli d’avui: Vosaltres, vistos de fora, sembleu gent de bé, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat. És una crida a no deixar-nos enganyar per les nostres paraules que poden tenir la seva pàtina lluent de pietat, que ens poden fer respectuosos davant els altres, però que sovint són paraules apreses, paraules fruit d’una convenció (com quan a un li presenten algú que no coneix i ja sap que toca dir: Jo em dic tal, encantat... perquè és norma de bona educació). I parlant de Déu ben cert que les paraules poden tenir el seu lloc, però massa sovint, en un o altre moment, experimentem en nosaltres com una divisió, com un tall entre allò que pensem, allò que diem o confessem i allò que acabem fent espontàniament en un moment donat i que tant parla de nosaltres.

La frase de Sant Agustí, com les paraules dures de Jesús (que són dures perquè ben cert que en el seu moment es dirigeixen a un auditori que acabarà jutjant-lo i portant-lo a la creu) no són per a una antologia de dites cèlebres, ni per prendre-les a broma, són per meditar-les i fer-les ben nostres, jo diria que són com una mena de dieta depurativa del nostre cor, un advertiment a viure la nostra fe amb coherència tot deixant-nos instruir per Déu a través de la seva Paraula, que és Jesús. Només així podrem estar en guàrdia i ser conscients, cada cop una mica més, d’aquesta divisió que es dóna en nosaltres de forma sovint inconscient però ben real. Només així podrem arribar a experimentar el mateix que Sant Agustí escrivia en les seves Confessions quan deia: Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb vós. Perquè el que ell estimava arrauxadament el portava lluny d’Aquell que justament era més a la vora del que es pensava. Déu el cridava (i ens crida) a la unificació del nostre cor, mentre que sovint nosaltres el tenim en la dispersió.

L’Eucaristia és el lloc on podem beure de la mateixa Font Viva, que és Jesús, Aquell on seran calmades totes les nostres sets. El punt on focalitzar desitjos i neguits i veure què tenen de reals, de consistència, davant d’Aquell que és la Roca ferma que ningú no pot fer trontollar. Tant de bo que aquest vespre puguem fer la mateixa experiència que segles ha féu el bisbe d’Hipona: M’heu tocat, Senyor, i m’ha arborat la vostra pau!