dimarts, 27 d’agost de 2013

LA PORTA ESTRETA

Porta de la Humilitat (Basílica de la Nativitat-Betlem)
Diumenge XXI, 25 d’agost de 2013
Is 66, 18-21/Sl 116/He 12, 5-7.11-13/Lc 13, 22-30
No sé a vosaltres, però a mi, així d’entrada, no m’agrada massa sentir parlar de “porta estreta”. Quan un sent aquestes paraules de Jesús a l’Evangeli, com avui, normalment se sent incòmode perquè “porta estreta” sona a obligacions: fes això, no facis allò altre, això no està bé... I sovint és així, ho hem de confessar, com entenem el cristianisme: un munt de normes, un munt de deures i obligacions... una murga... i per això ens inquieta i ho defugim.

Però, la veritat és que de “portes estretes” a la vida n’hi ha un munt, hi hauríem d’estar acostumats. N’hi ha de totes mides i colors. Hi ha la porta estreta que imposa la moda, la societat o la política: hem de vestir així i no aixà, hem de comprar-nos aquest cotxe i no un altre, hem de pensar d’una forma global i única, ens hem de fer valdre... És una porta estreta per la qual sovint tots hi passem de gust. Hi ha la porta estreta del dolor: quan un plora la mort d’un fill o una filla, d’un germà o una germana, d’un ésser estimat... És una altra porta estreta per la qual tots hem de passar, ho porta la vida mateixa. I una de semblant és la porta estreta de la malaltia o la vellesa. Una altra porta per la qual tots hem de passar tard o d´hora. Tots hi passem per aquestes portes.

Quina és la diferència entre aquestes portes estretes, doncs, i la porta estreta de què parla Jesús? Primer, i crec que molt important, que no és una porta imposada, sinó una porta oferta. Oblidem que Jesús parla d’ella quan algú li demana: Són pocs els qui se salven? Jesús no respon pas: sí, són pocs; sí, només els fariseus; sí, només els jueus; sí, només els qui van a missa... Jesús comença dient: CORREU, mireu d’entrar per la porta estreta... un imperatiu plural: hem de córrer tots! Això ens porta a una segona consideració: la porta estreta de Jesús és una porta oferta a tothom. Gent de tota raça, llengua i nació són els destinataris d’aquesta oferta. Tothom és convidat a passar per aquesta porta, porta de salvació, porta de comunió, porta del Regne. Encara, però, hi ha una altra consideració a tenir en compte, que penso no és poca cosa: és l’evangelista Joan qui recorda les paraules de Jesús dient: JO SÓC LA PORTA. L’evangelista Lluc ho suggereix parlant del Senyor que s’alça per tancar la porta i la gent, que vol entrar, reclama: Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers... Jesús els respon: No sé d’on sou! El rebuig a la porta, és el rebuig a Jesús.

Ara bé, quin és el desig del Senyor? Amargar-nos? Fer-nos-ho passar malament? No, el seu desig és el que recull l’Evangeli i la profecia d’Isaïes que hem llegit al començament: I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu.

En aquesta Eucaristia avui fem un tast d’aquest Regne que esperem i que com Església estem cridats a construir: ens apropem i mengem de la taula de la seva Paraula; ens apropem i mengem el seu Cos i la seva Sang. Confiats, doncs, demanem-li com hem fet al principi amb l’oració col·lecta: que enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable: en Jesús, el nostre Senyor.