divendres, 30 d’agost de 2013

DEL PROGRÉS I LA LUCIDESA

Divendres, 30 d’agost de 2013
1 Te 4, 1-8/Sl 96/Mt 25, 1-13

Jo sóc de Barcelona. I un dels molts defectes que tenim els de Barcelona és la velocitat. Jo ho vaig descobrir un dia, quan vaig quedar amb un amic per fer una passejada. Vam començar a caminar i al cap de poca estona vaig haver de sentir una veu que, de lluny estant, em dia: Ho recordes, oi, que hem sortit a passejar? La veritat és que ho recordava perfectament, no volia fer una altra cosa... però a la mínima començava a gambar com si estigués en una cursa. Un barceloní no se n’adona, però porta la velocitat a la sang. Anem corrents a la feina, a comprar, a quedar amb els amics... tot el dia amunt i avall a una velocitat de creuer que espanta. Necessitava que el meu amic m’ho fes notar, que havia d’adequar el ritme al que estava fent. De fet, havia perdut el sentit del que és passejar de veritat: anar xino-xano tot xerrant amb algú al costat, sense presses, gaudint més de la conversa i del que m’envolta que del frenesí d’arribar al lloc proposat en el menys temps possible. Si bé és cert que la vida cristiana també és comparada amb una cursa, és veritat que és del tot diferent, ja que en la cursa de la vida espiritual l’important, crec, no és qui arriba abans, sinó arribar a la meta, que és Crist.

Crec que és el que intenta de fer sant Pau quan escriu als germans de Tessalònica tot exhortant-los com un pare: Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament sobre la manera de comportar-vos i d’agradar Déu; ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Perquè en la nostra vida corrent, tot i que potser sigui vàlid en alguns camps, sovint es confon la velocitat per assolir les fites amb el progrés, mentre que a la vida espiritual més aviat és el silenci, la calma, el prendre’s temps, coses que semblen més passives, les que porten al veritable progrés. Com segueix dient el mateix apòstol: Déu vol que mantingueu la vostra santedat. Més que aconseguir quelcom nou sant Pau sembla suggerir-nos que fem una gimnàstica de manteniment i no a base de fer un munt d’exercicis gimnàstics ajudats per qui-sap-quines ajudes estranyes (com els esportistes que, per aconseguir més rècords, no paren de dopar-se per portar el cos al màxim rendiment o els culturistes que porten el múscul a l’absurd), sinó a base de rutines senzilles, de les petites coses de cada dia, les que ja sabem i les que són segurament al nostre abast per fer i mantenir en actiu.

Què demana l’apòstol als Tessalonicencs? Absteniu-vos de fornicar, o sia, que no facin del sexe el centre de les seves relacions com feien en la societat grega i romana del temps. Que cadascú sàpiga tractar la seva esposa santament i amb honor, no amb un desig egoista, és a dir, que estimin la seva esposa, no que la tractin com una esclava o un objecte més de la casa que avui es compra i demà es ven, com era costum aleshores i que aquest amor fins i tot no sigui egoista, ans que procuri el bé de l’altre. I que ningú no sigui injust amb els germans ni s’aprofiti d’ells en els negocis, o sia, que les relacions amb els germans, és a dir amb els de la pròpia comunitat cristiana primer, però també amb tothom, no siguin injustes ni interessades.  


Aquesta gimnàstica de manteniment de la fe, aquesta pràctica quotidiana de la santedat, serà possible si no feu com jo amb el meu amic en sortir de passeig, si recuperem el gust de les coses fetes amb temps i calma, prenent espais i moments per assaborir el que Déu ens vol dir. Potser es tractarà de ser lúcids, és a dir, de tenir llum, com les verges prudents de l’Evangeli?