dijous, 15 d’agost de 2013

MARIA: MODEL D'ESPERANÇA

Dijous, 15 d’agost de 2013
L’Assumpció de la Mare de Déu
Ap 11, 19a; 12, 1.3-6a.10ab/Sl 44/1Co 15, 20-27a/Lc 1, 39-56

El dia 12 vaig fer 48 anys. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em passa de tant en tant que, la nit que faig anys m’agrada fer com una mena de repàs mental del que ha estat l’any passat i la meva vida en general, si fa no fa com allò dels propòsits que la gent acostuma a fer per Any Nou.

Aquest cop, amb la tranquil·litat i la fresca de la nit, la meva ment ho tenia fàcil per poder donar voltes entorn d’algunes preguntes que apareixien com una mena de teló de fons. Mirava enrere en el temps i pensava què havia volgut ser? I a la meva ment venien tots els somnis de nen o d’adolescent, projectes o il·lusions que s’havien esvaït com la boira, bones intencions que havien quedat justament en això només, intencions. Què quedava de tot allò? Immediatament una altra pregunta venia a la meva ment, com un complement a la primera, potser més realista: al final, què he aconseguit ser? I em mirava en el meu estat actual, com a frare, com a prevere, dues coses que fa només 10 o 12 anys enrere ni hagués pensat d’arribar a ser. Tot seguit, encara una altra pregunta surava entre totes aquestes: i ara, què sóc? Una pregunta molt difícil de respondre, perquè no es tracta només de mirar de respondre el que sóc ara (la meva, diguem-ne, “professió”; la meva edat...), sinó més existencial i profunda (què em mou, què em defineix, fins i tot què veu la gent en mi i, clar, com em deu veure Déu a mi, què espera Ell de mi?). Per acabar amb una pregunta també molt seriosa: en acabat, què vull ser? Una pregunta que em demana no quedar-me aturat, sinó estar contínuament en marxa, en moviment, en tensió cap endavant.

Pensava en tot això en llegir l’Evangeli que avui hem escoltat on dues idees em criden especialment l’atenció. Una, i és també el que queda com a teló de fons de l’Evangeli d’avui, aquest “sí” de Maria que ha estat obertura a Déu, confiança en aquest Déu de les promeses, de l’Aliança i que, mai millor dit, en Maria prendrà cos amb carn i ossos. El Déu que Ella mateixa reconeix com Aquell que ha fet en mi meravelles. Aquest “sí” que canvia radicalment la vida de Maria qui passa de dona desconeguda a Natzaret a ser la Mare dels creients, el model de l’Església que vol escoltar i meditar la Paraula del seu Senyor. Estic disposat a dir jo també un “sí” a Déu? A fer-li confiança com Maria? Perquè un “sí” meu a Déu pot fer donar un gir total a la meva existència, omplir-la de llum i de sentit. Convertir-me, com deia Sant Francesc en la seva Carta als Fidels: en fill, en espòs, en germà i en mare del Crist per als meus germans i germanes.


L’altra idea en ve de la imatge d’aquest nen en les entranyes d’Elisabet que saltà d’entusiasme, ple de l’Esperit Sant, en sentir la salutació de Maria. En una societat que ens fa creure que quan més joves millor, com més ens tornem com a nens millor (cercant una suposada innocència, una suposada llibertat de fer el que un vol, com els nens); l’Evangeli em recorda que necessito que el nen que hi pugui haver en el meu interior, o el que em vulguin imposar, no es quedi petit i tancat com una còpia matussera de Peter Pan (seria ridícul i antinatural) sinó que, apropant-me a la Paraula de Déu, escoltant la seva veu, ple de l’Esperit de Jesús aquest nen també salti, es mogui, avanci fins, com deia Pau, arribar a l’alçada del Crist, esdevenir testimonis i transparència d’aquest Crist arreu. En tot això Maria és una bona mestra, doncs és Ella la primera que guardava totes aquestes coses (els fets i les paraules de Jesús) i les meditava. I model d’esperança, doncs el que d’Ella avui celebrem, és el que esperem amb deler aquells que confessem el Nom del seu Fill.