diumenge, 17 d’octubre de 2010

Vida social i vida religiosa: amigues o enemigues? (Diumenge 29)

Els Alps suïssos han estat l’escenari de la perforació del túnel més llarg del món. Enmig de l’esdeveniment, rodejat de discursos de les autoritats, de banderes i dades de tota mena, el que més ens ha cridat l’atenció ha estat la presència d’un prevere catòlic i un pastor protestant per beneir el túnel. Per rematar la sospresa, resulta que aquest pas subterrani de 57 quilòmetres s’anomenarà “san Gotardo”, per evocar el sant protector dels passos muntanyencs.

Si aquest detall de la benedicció i del nom religiós hagués estat en la vessant italiana del túnel haguéssim dit que ja se sap, els italians són així, que fan aquestes coses perquè acullen l’Estat del Vaticà dins les seves fronteres. Si això hagués passat en les nostres terres haguéssim dit que el nacionalcatolicisme seguia viu.

Però no, han estat els suissos, un poble seriós, puntual, respectat, i tant laic com ho som nosaltres. Què els haurà passat? Estan perdent l’essència d’un estat modern, laic i aconfessional? No serà més aviat que saben viure la laicitat com “Déu mana”? o per no dir-ho en llenguatge religiós: “com ho manen els cànons de la laicitat”? és a dir, acollint la diversitat i la pluralitat, on la religiósitat també hi té el seu espai natural?

Ens podem imaginar a casa nostra, per exemple, que el final de la perforació de la línia 9 de metro barcelonina es celebrés amb una benedicció d’un sacerdot catòlic, un pastor protestant, un pope ortodox, i un imam musulmà, atesa la vocació pluricultural i plurireligiosa de la quan ens vantem? Ens podem imaginar que s’anomenés “santa Eulàlia” a la nova línia, en honor a la patrona secundària de la ciutat?

Opinem que és difícilíssim separar la vida social de la vida religiosa. Les barreges són inevitables. Un exemple el tenim en la primera lectura, on Moisès, dalt d’un turó, prega insistenment perquè Josuè i els soldats d’Israel vencin els amalequites. Quan la seva pregària defalleix, defalleixen les forces dels guerrers d’Israel, però la perseverança de Moisès, i l’ajut d’Aaron i Hur, propicien la victòria final sobre l’enemic.

Amb aquestes barreges ¿podem doncs, envair militarment països per destruir l’eix del mal? Podem, també, per motius religiosos, immolar-nos amb una bomba i matar uns quants enemics? O al revés ¿hem de silenciar la capacitat transformadora de la realitat que té la pregària, o els valors morals que irradien les religions, o el sentit de transcendència de l’existència humana?

Als ulls humans tot és justificable, i si a sobre utilitzem el nom de Déu en va, i manipulem la religió, encara quedarem com uns senyors. Sant Pau indica a Timoteu com la Paraula de Déu ajuda a ser honestos de forma integral i integradora: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona”.

La lectura atenta de la Paraula de Déu, la seva meditació, memorització i pregària amb ella, ens ajuda a discernir els textos antics (de vegades difícils d’interpretar), i ens ajuda a trobar l’equilibri, sempre trencadís, entre la nostra vida social i la nostra vida de fe.