divendres, 22 d’octubre del 2010

Vespres i laudes (Des del Montnegre 8)

(El lector s'adonarà que la numeració de "Des del Montnegre" tira enrera. És cert. Recuperem un escrit anterior que faltava per pulir).
Pugem els graons que pugen a la placeta –empedrada- davant l’església de sant Martí. Ens asseiem a les grades, encarades al Montseny, per resar les vespres. Són quasi les nou de la nit. Encara hi ha claror. El sol ha desaparegut darrera el Pla de la calma, regalant-nos una estela de colors vermells càlids, dolços, serens i amorosits.

Desgranem els salms, llegim la lectura i el responsori, recitem el magníficat i el parenostre, gaudim del silenci, acompanyats pel sol que davalla delicadament al mateix ritme que la nostra pregària vespertina, que contempla el finir del dia i agraeix la jornada viscuda.

Al matí següent fem els laudes asseguts en el graó del pedrís que cobreix l’entrada de la rectoria. Encarats cap el coll de can Benet, en direcció al mar, el sol acaba de sortir davant nostre. Els seus raigs es filtren entremig de les branques del gran avet de l’esplanada. L’esclat solar desvetlla el que encara estava deixondint-se, i omple de vibració allí on penetren els seus raigs decidits.

Simultàniament, la pregària litúrgica del matí ens desvetlla amb suavitat, omple de vibració el nostre interior, ahir i avui bellament gratificat per la sintonia tan harmònica amb l’horari solar.