Desqualificacions (Diumenge 30)

El fariseu i el publicà de la paràbola evangèlica són dos personatges intencionadament reinventats per Jesús. Els cobradors d’impostos tendien a ser gent amb pocs escrúpuls i s’enriquien notòriament fent aquesta labor, però a la paràbola apareix com un exemple d’humilitat i penediment. Els fariseus eren uns referents socials per la seva fidelitat a la llei de Moisès i la seva religiositat, però a la paràbola apareix com un prepotent i un cregut.

Nosaltres, lectors posteriors de la paràbola, tendim a classificar als fariseus com a dolents i als cobradors d’impostos com a bons, quan la realitat sociològica no era pas així. Jesús capgira els convencionalismes socials del seu temps amb una intenció ben definida: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. No sabem qui eren aquests “uns”, però intuïm que la paràbola els deixaria perplexos, i potser també molestos.

La paràbola situa els dos personatges en un entorn religiós: “Dos homes pujaren al temple a pregar”, És allí on es manifesta la jactància d’un i la modèstia de l’altre. Avui dia, en el nostre entorn religiós, també hi ha qui es refia de ser just i té per no res a tots els altres. Els trobarem en els nous moviments laicals plens d’empenta evangelitzadora, en els ordes religiosos que ostentem segles de tradició, en els grups crítics i reivindicatius amb la jerarquia, en les autoritats eclesiàstiques que lideren les comunitats. El problema no és ser teocon, religiós o religiosa, progre, rector o bisbe; el problema està en refiar-se de la pròpia autenticitat, i en menystenir els altres amb arrogància.

És bo i és necessari el debat entre les diferents maneres de veure i de viure el cristianisme. Fins i tot és sana la crítica, però no és bona l’arrogància i mirar els altres amb desdeny. Quin trist paper fem els cristians si entre nosaltres ens desqualifiquem tot el que podem! Desqualificant els altres ens desqualifiquem a nosaltres mateixos. Això és el que Jesús critica dels seus contemporanis en la paràbola del fariseu i el publicà.

Més enllà de l’entorn religiós, la crítica de Jesús també val per la pre-campanya de les properes eleccions al parlament català. El discurs dels partits s’assembla al discurs del fariseu: és tracta d’autoenlairar-se proclamant que no són dolents com els altres, acompanyant-se de convençudes desqualificacions. També ho veiem subtilment en les notícies esportives d’avui: els periòdics catalans diuen que el Madrid va marcar tants gols perquè el Santander els hi va regalar el partit. Els diaris espanyols diuen que el Barça va guanyar perquè es va expulsar a un jugador del Saragossa.

El menyspreu i el desdeny no és l’arma del qui té raó, sinó l’arma del prepotent, que amaga les seves pors i complexos sota un discurs altiu i agressiu. La discreció i la humilitat poden semblar comportaments de covard, però manifesten la qualitat humana del qui les exerceix.