Inspirats pel bé de Déu de fruits de tardor que la muntanya ens ofereix, decidim combinar-los i cuinar-los en forma d’estofat, convençuts que la seva mixtura ha de sortir bona per la senzilla raó que aparèixen en la mateixa estació. Les castanyes seran l’ingredient principal, les cireres d’arbós li donaran un toc de dolçor, el poliol proveirà la flaire i oferirà un punt mentolat. Si entenguéssim de bolets podriem fer-ne un sofregit i ens sortiria un estofat que cantarien els àngels. Però som prudents malgrat el devassal de bolets que ens envolta fent-nos dentetes.Tornem de fer un passeig proveïts de castanyes seleccionades, de cireres madures i d’unes branques de poliol. Arribant a la rectoria coincidim amb tres boletaires. Porten els cistells plens. Amb una certa picardia, aprofitem l’educada salutació muntanyenca per elogiar la bona caça de bolets que han fet. La conversa segueix amb un seguit de simpàtiques casualitats. Aprofitem l’avinentesa per mostrar-los el fruits que portem per convertir-los en un estofat, lamentant en veu alta la nostra nul·la experiència boletaire i que ens permetria arrodonir el nostre guisat. Un d’ells, el més expert, ens diu que a l’esplanada de la rectoria n’hi haurà algun de comestible. Anem a comprovar-ho. Troba dos xampinyons de bosc de quasi mig pam d'alçada. Tot arreglat!
Acomiadats dels boletaires amb agraïment, ens posem mans a l’obra, complaguts del providencial encontre que ens ha proveït del que ens mancava. Posem al foc una cassola de terrisa, un receptacle tradicional i digníssim per cuinar un suculent estofat. Netejats els bolets amb molta cura els sofregim amb una mica d’oli d’oliva, un pessic de sal i un all. Ho remenem amb una cullera de fusta per arrodonir el procés natural de tot plegat, llevat del foc, que és de butà. Pelem les castanyes mentre el sofregit va desprenent una flaire apetitosa que delecta el nostre olfacte i ens desvetlla els sucs gàstrics.
Els bolets són quasi al seu punt. Afegim les castanyes perquè agafin el gust del sofregit i es daurin abans de tirar-hi l’aigua. Poc després, hi agreguem les cireres d’arbós que es desfan lentament, compactant-ho tot amb un atraient color marronós. Satisfets de com va tot plegat, pregustem mentalment un guisat tardoral tan harmoniós al qual ja només queda fer el més fàcil. Aboquem l’aigua i, quan bull, hi posem uns minuts les branques de poliol, deixant que l’estofat faci xup-xup a foc lent.
Uns quinze minuts després comencem a provar l’estat de la cocció. El primer tast és dedicat al caldo. Té un lleu gust aspre que ens sorprèn. ¿Serà que hem posat massa poliol, o l’haurem deixat massa estona fent que el seu gust ho envaeixi tot? Només se’ns acut tirar un altre pessic de sal per neutralitzar l’aspror mentre el caldo acaba d'absorbir-se. El segon tast, algun minut després, és per comprovar l’estat de les castanyes. Estan suficientment estovades però també tenen aquest gust aspre. Què estrany!
Ens servim un plat que fa goig de contemplar: les castanyes al punt, la salsa amb les cireres d’arbós i els trossets de bolets. Beneïm la taula i comencem a menjar. L’aspror és encara més palesa, tant, que malgrat fem el cor fort i seguim menjant, no podem resistir aquest gust tan intensament displicent. Intuïm que les causants hauran estat les diminutes boletes que compacten les cireres d’arbós. Renunciem, després de tanta expectació, a seguir menjant. Ens hem d'acontentar amb l’olor que el sofregit de bolets ha deixat a la cuina, i que encara roman.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada