La consagració de Maria al cel (Assumpció 2024)

Els Jocs Olímpics de Paris han acaparat l’atenció mundial fins fa pocs dies. Hem contemplat el triomf dels millors esportistes del món, però també hem vist el gran desconsol i les llàgrimes d’aquells que no han reeixit en els seus objectius.

Els triomfadors de les disciplines han rebut el reconeixement mundial. Han pujat al pòdium i han rebut el premi merescut amb les medalles d’or, plata i bronze. Han estat aclamats i aplaudits per la victòria aconseguida. Aquests esportistes han quedat consagrats com els millors representants de la seva disciplina.

Una cosa semblant podríem dir de Maria i la festa de l’Assumpció. Avui celebrem que Maria ha estat consagrada al cel. Avui fem un reconeixement mundial en tantes esglésies i ermites que li son dedicades, com nosaltres estem fent.

Celebrem que Maria ha pujat al pòdium del cel, el pòdium més alt que un ésser humà pugui assolir. Vint segles després, continuem aclamant-la i aplaudint-la per la victòria que ha aconseguit. Però en lloc de rebre una medalla com a signe de reconeixement, l’Apocalipsi parlava d’una corona de dotze estrelles. El llibre de l’Apocalipsi feia una descripció espectacular d’aquesta pujada al pòdium celestial: “Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”. Els textos no ho diuen, però també rebria l’abraçada entranyable del seu Fill i del Pare del cel.

En la festa d’avui, aclamem Maria al cel per la seva victòria sobre la mort. Aquesta és la raó de pujar al pòdium celestial, on l’esperava Jesús, el primer ressuscitat. L’Apocalipsi ho explicava així: “Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa»”.  

De manera més senzilla ho explicava la carta de sant Pau als Corintis, quan explicava la victòria de Jesús sobre la mort: “Tot ho ha posat sota els seus peus”. Déu ha posat als peus de Jesús el domini de la mort i la imatge del pòdium ens ajuda a entendre ràpidament el missatge. Si Jesús ressuscitat ocupa el primer lloc en el pòdium celestial, Maria ocupa el segon. El lloc que queda és per a nosaltres, els qui creiem en la resurrecció. Per arribar a tal premi, cal entrenar i entrenar, com els esportistes olímpics; però recordant la humilitat de Maria, quan deia en el Magníficat: “El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

Tens molt camí a fer (Diumenge 19)

“Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida”. Aquest era el clam desesperat que el profeta Elies proferia contra Iahvè. La seva tasca profètica l’obligava a exiliar-se, a amagar-se, a fugir per salvar la vida. La fidelitat  als seus principis el convertien en un anti-sistema perseguit per la justícia. La gota havia vessat del got i les forces interiors d’Elies estaven exhaurides. És aleshores quan Déu intervé a través d’un àngel, que toca el profeta amb delicadesa, animant-lo a aixecar-se i a menjar per reprendre les forces. La segona vegada, veient-lo més refet, l’àngel afegeix: “Tens molt camí a fer”.  L’àngel obre a Elies els horitzons que el seu enfonsament li havien tancat. Aleshores, renovades les forces i els ànims, camina quaranta dies fins a l’Horeb, la muntanya de Déu. Allí omplirà de sentit el seu exili forçós. Allí rebrà missions encara més importants.

La carta als Efesis descrivia els comportaments que posem en pràctica quan abaixem els braços i ens deixem dominar per la negativitat: “Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria”. Les dificultats provoquen aquestes reaccions, fins i tot amb les persones més properes. Els detalls que ens fan mal ens fan perdre la perspectiva espiritual de la nostra vida. Per això deia la carta: “No entristiu l'Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final”. Com Elies, malgrat les pèrdues d’ànim i de sentit que entristeixen l’Esperit Sant, no hem de perdre la perspectiva del nostre destí final, on la darrera paraula serà de Déu.

L’evangeli de Joan continuava amb el debat dels darrers diumenges al voltant del pa de vida. Jesús deia: “No murmureu entre vosaltres”. La murmuració és sempre fruit de la desconfiança i la desplaença. Per això, Jesús convida a creure en ell. Ho fa amb anuncis ben contrets, que van més enllà d’una quotidianitat sempre complexa, però que ajuden a viure-la amb sentit i perseverança: “Els qui venen a mi jo els ressuscitaré el darrer dia”, “Els qui creuen tenen vida eterna”, “Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre”. Davant d’aquests anuncis que remeten al futur tenim dues possibilitats: creure’ls o rebutjar-los.

EL FUNCIONARI PERFECTE:PER CADA SOLUCIÓ TROBA UN PROBLEMA

Fa temps un amic va quedar a l’atur i va haver de fer papers..i papers, i més papers. El funcionari del despatx que li tocava el feia tornar i li deia, una i altre vegada que li faltaven documents. Total, quan per tercera vegada o quarta hi va anar amb tots els papers que ell creia que s’havien de portar, es va tornar a repetir el mateix refús. Ell, una mica empipat, va agafar els papers i va marxar, tot remugant. A  la porta hi havia un altre despatx. El funcionari que hi atenia va veure el que passava, quan el meu amic va passar per davant d'ell, el va cridar i li va dir: "No et preocupis. Aquesta és la funcionaria perfecte, per cada solució té un problema. I va continuar dient-li: “Vine, porta els papers”. Els hi va mirar i sense dir res més  li va posar els segells,  signatures i ompli el que faltava en els impresos i li va dir: “Ja ho tens fet, ja pots marxar. I repetí :"aquesta és la funcionaria perfecte, per cada solució troba un problema”.

Les persones estem especialitzats en una cosa, i avui en dia més que mai: a buscar problemes. Som uns doctors a buscar problemes. I uns ignorants grandíssims a buscar solucions. Si podem posar problemes estem contents, hi gaudim quan podem dir “Sí, però...” Ens agrada trobar problemes per als altres  i també per a nosaltres, trobar dificultats que justifiquen el no fer res com si ens agradés ser víctimes.

L’Escriptura ens presenta diferents problemes en que es troba MoisésHi  Per exemple, en el desert Moisès es trobà amb un problema. El poble es revolta i és difícil buscar solucions a aquesta situació tensa. La seva germana i el seu germà es van posar d’acord per arreglar la situació. Què fan? voler suplantar Moisés. Van començar a dir: “Que creieu que l’únic que té el beneplàcit de Déu és Moisès? Nosaltres som els seus germans i també el tenim”. I van començar a fer una revolta. Els germans volien arreglar-ho, però en profit propi. El que sí que ho va encertar i arreglar el problema va ser el sogre de Moisés, Jetró, que li va dir: “Tu no pots portar sol aquest poble. Organitza'l. Divideix per grups el poble, per deu, per cent, per mil, i al cap de cada un d'aquests grups hi poses un responsable”. I això va fer Moisés i així trobà la solució a aquell problema,a aquella situació i va funcionar.

Però sorgeix un altre problema, el poble d’Israel, igual que l’Església, igual que el món, no en té prou amb estar ben organitzat. Igual que la nostra família, igual que jo mateix. No n’hi ha prou amb estar ben organitzats. Què és el que faltava? Què és  el que no podia donar Moisès, i només Déu ho podia donar? És dir-nos cap on anem, per què fem les coses, quin sentit té, cap a on anem. Un poble organitzat enmig del desert està bé, però un poble enmig del desert ha d’anar cap a algun lloc, ha de saber cap a on va.  Per això, Moisès, per molt ben organitzat que tingués el poble, ell havia de transmetre el que Déu volia, perquè Déu l'havia lliurat de l’esclavitud i havia donat la llibertat a aquell poble, no perquè sí, sinó per fer-lo el seu poble, perquè tingués unes lleis justes, perquè fos un punt de referència per a tota la humanitat, fos un poble sacerdotal, preocupat per tota la humanitat, que en ell es veiés quin era el projecte de Déu per tota la humanitat. I per això havia de tenir fe en aquest Déu que de nit sortiria com un foc, que els guiava , i de dia, com un núvol que els protegiria, que aniria al seu costat o al seu davant, dintre d’ell, per mostrar-li el camí. Per això Moisès havia de pregar. Només Déu podia donar solució a aquest problema. Davant els problemes de la humanitat hi havia una resposta que Déu construïa: Israel, el seu poble. Poble sacerdotal que transparenta la voluntat de Déu per tota la humanitat: és la resposta als interrogants que ens fem.

És el mateix problema que es troba Jesús. I també  li donen solucions. Jesús es troba amb un grup de gent que té gana. La solució que donen els deixebles és : "envia’ls a casa seva..". Però Jesús com Moisès el que volia era un poble unit, no que cadascú se salvés a la seva o anés a la seva. Fer un poble, un poble sant. I, per això, Jesús diu: “Doneu-los menjar vosaltres”. I quan un té clar quin és el pa per excel·lència que és Crist, “Jo soc el pa viu baixat del Cel, qui en pren està en mi i jo en ell”, qui té clar qui és el pa que dona vida, dirà com Jesús “qui busca el Regne del Cel, tot el restant li serà donat de més a més”, però cal tenir clar a qui busquem. I busquem al Regne, que té un nom propi, Jesús.

Per això el Senyor ens demana a nosaltres que sapiguem ser gent no problemàtica, no que busca problemes, que ja n’hi han prou, sinó un poble que busca solucions, solucions concretes, i per a aquestes solucions concretes necessitem tenir els sentiments de Jesús, tenir compassió, guarir, donar el pa, però sabent que “l’home no viu només del pa sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. El poble de Déu està , no per crear problemes sinó per donar solucions, humils però clares, no per la força, però sí que sap on va, i per què hi va, i això ho experimenta prenent aquest pa que dona vida, aquest pa que és la Paraula, aquest pa que és Jesús.

Homilia Dilluns XVIII durant l’any
Fra Jacint Duran
7 d’agost de 2023

 

 

Això és el pa que el Senyor us dona per aliment (Diumenge 18)

“Això és el pa que el Senyor us dona per aliment”. Aquesta era la resposta que Moisès donava al poble d’Israel després de contemplar el prodigi del mannà, que anava precedit d’una meravellosa provisió de guatlles. Tot plegat, obra divina, que es mostrava comprensiu amb les febleses d’Israel quan començava l'itinerari pel desert. Les murmuracions i l’enyorança d’Egipte expressaven els dubtes i la desconfiança del poble vers els seus líders humans i vers el seu líder diví, però tot plegat desapareix quan són proveïts adequadament. Així de fàcil, com ho reconeixia la resposta del salm: “El Senyor els donà el seu blat celestial”.

L’evangeli de Joan també feia una referència al mannà del desert i al salm responsorial: “Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: "Els donà el seu blat celestial"”. Aquesta era la resposta de la gent quan Jesús els increpava pel seu materialisme. Aleshores Jesús aprofita per donar el seu missatge: “Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dona el pa que és realment del cel”. Jesús es refereix a ell mateix amb discreció, quan afegeix: “El pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món”. Però a la fi parla sense embuts quan afirma: “Jo soc el pa que dona la vida”. Jesús es refereix a ell i a “donar vida”, no en el sentit d’omplir la panxa, sinó d’omplir l’esperit. Això es tradueix no en donar salts d’alegria, sinó en viure amb elegància situacions no desitjades i èpoques desagradables. Creure en Jesús ens dona vida, ens dona equilibri per mantenir-nos on som; sense floritures, però sense murmuracions i desconfiances com assenyalava la primera lectura.

La carta als Efesis sacsejava els seus destinataris quan deia: “Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar!” La carta es queixava que els creients encara vivien i pensaven a l’antiga, com feien abans de ser batejats, amb criteris que ja no valien i que portaven al no res. Per aquesta raó se'ls exhortava a ser dignes portadors de la naturalesa divina, que havien rebut en virtut del baptisme: “Porteu una vida justa, bona i santa de veritat”. Això també va per a nosaltres.