L'AMENAÇA DEL NOSTRE TEMPS

L’amenaça més gran que té la humanitat en aquest moment no és l’escalfament de la Terra. L’amenaça més greu que tenim la humanitat és el refredament del cor dels homes. Aquest és el problema. Això ho ha dit un director de cinema i científic, que intenta apropar-nos a la naturalesa. Un home de Sud-àfrica que ha fet una pel·lícula on tracta de la seva amistat amb un pop, entre d’altres. Ell diu que el perill no és l’escalfament de la Terra sinó el refredament del nostre cor. I això cal prendre-s’ho seriosament. Hem anat destrossant la naturalesa, dirà ell, però també hi ha una falta de compassió amb els altres amb els pobres. Se’ls fa malfactors, se’ls fa culpables. És una falta de misericòrdia, una falta de compassió. Avui en dia, ser pobre no és simplement una desgràcia, és un pecat. I aquest és el refredament, falta compassió, falta misericòrdia, el refredament dels nostres cors, del meu cor.

Aquest refredament no sé a què és degut, però per descriure el que passa d’alguna manera, podem dir que dins del nostre cor hi ha molts sorolls, moltes coses que es van succeint, imatges, paraules, records... i tot aquest soroll que hi ha en el nostre cor no ens deixa sentir una veu profunda del nostre cor, la nostra consciència. No ens permet escoltar la veu de Déu, perquè Déu és més present en nosaltres que nosaltres, i aquesta veu contínuament ens està parlant. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”, diu el salm. Ens parla, però és inquietant aquesta paraula perquè sempre està formulada, o quasi bé sempre, com a pregunta. Déu és una pregunta dirigida a nosaltres, que ens inquieta. Per això preferim el soroll, la dispersió, el no escoltar.

He escollit quatre preguntes que fa Déu en el nostre interior:

-         La primera pregunta que fa Déu en el nostre interior és la que fa a Adam: “On ets?” Ets al lloc que correspon? Ets al lloc que et toca? On ets? On som? On soc jo? Per què soc aquí? Cap a on vaig? On ets?

 

-         La segona pregunta és la que fa a Eva: “Per què ho has fet això?” No simplement estem aquí sinó que som responsables. Hem de poder respondre dels nostres actes. Per què ho has fet això? Amb aquesta pregunta ens posem molt nerviosos i per això preferim mirar el mòbil, obrir la tele o el que sigui per tal de no escoltar. Per què ho has fet això?

 

-         I no simplement som responsables de nosaltres sinó dels altres. La veu de Déu que diu a Caín: “On és el teu germà?” El meu germà, els nostres germans,  no poden ser una cosa que no sàpiga qui son, ni li miri als ulls. Sóc  responsable del meu germà. "On és el teu germà?"

 

-         I l’última pregunta l’he treta del profeta Isaïes, al capítol 6, quan Isaïes entra al temple, el temple s’omple de fum i se sent la veu dels àngels: “Sant, sant, sant”. I la veu del Senyor que diu: “A qui enviaré? Qui hi anirà?” És l’altra pregunta. El Senyor té una vocació per a cadascú. El Senyor ens demana una cosa que dona sentit a la nostra vida, la nostra vocació: Què he de fer per al Senyor? Què he de fer per seguir-lo? Isaïes respon molt clar: “Soc aquí, envia’m-hi”.

 

I és una resposta tan decidida com la de Maria: “Que es faci en mi les teves paraules”. Quan Déu pot entrar en el nostre món a través d’aquest sí, és quan l’ànima s’escalfa, l’ànima crema, perquè Déu és un foc, i el cor de l’home llavors tremola. El foc de la seva presència escalfa l’ànima i ens porta a fer justícia, misericòrdia, compassió.

L’Església llatina diu de Maria que és Immaculada, que no ha fet mal, que no té pecat original. L’Església Oriental ho diu en positiu, però diu el mateix, diu que és la Tota Santa. Però només es pot ser sant si es posseeix l'Esperit Sant, ho diu  l’Evangeli: “L’Esperit del Senyor vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. L’Esperit Sant, que també està en nosaltres, com dirà sant Pau al capítol 5 de Romans: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat”. Aquest amor que ve de Déu és el que escalfa, aquesta compassió és la que crema, aquesta passió per l’altre...

I voldria acabar llegint un text del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ara que fa cent anys  del seu naixement, que diu que l' amor ens pot capgirar, però sempre d'una manera concreta, en coses petites, quotidianes, en el món real. Diu així: “Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat a la meua filla, he amat a la meua esposa, he amat el meu ofici, he amat la meva casa, he amat el meu carrer, he amat el meu poble, he amat la meva pàtria, he amat la meva vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses. Senyor, he sofert molt, he amat la mort, perquè ella m’ha fet amar molt més”. És aquest amor que és foc, que és Déu mateix, però en unes coses ben concretes, petites i  que engloben a tothom. Així s'escalfa el cor cremi, il·lumini.

Homilia Festa de la Immaculada Concepció de Maria
Fra Jacint Duran
08 de desembre de 2024