Purs i sense entrebancs (2n diumenge Advent/ Immaculada Concepció)

“Arribareu purs i sense entrebancs al dia que Crist ha de venir”, era l’objectiu que sant Pau desitjava als fidels de la colònia romana de Filips, respecte al moment del retorn gloriós de Jesucrist, a la fi dels temps. Per arribar a la puresa i claredat de mires que indicava, l’apòstol remetia al discerniment com l’instrument adequat per a posar-se en aquesta bona direcció.

Aquest és l’itinerari de fe en el qual els creients maldem per avançar, de vegades més ràpid i altres més lents, però sempre gaudint del referent de Maria assenyalant-nos el camí: si nosaltres tenim la puresa i la integritat com a objectiu de fe, Maria ho té assolit de bell principi. Això és el que celebrem avui en el nostre itinerari d’Advent: la Immaculada Concepció de Maria, nascuda sense pecat diríem en llenguatge tradicional; nascuda “pura i sense entrebancs”, diem amb el llenguatge de sant Pau als filipencs.

Maria, nascuda sense els entrebancs que el llibre del Gènesi explicava en l’escena paradigmàtica d’Adam i Eva en el paradís, els quals després d’escoltar els cants de sirena d’una serp manipuladora, malmeten l’harmonia que gaudien amb afanys desmesurats. Es tracta d’un retrat de la nostra realitat personal i social, on malmetem l’harmonia quan escoltem cants de sirena que prometen realitats inassolibles i amb les quals ens entrebanquem, ensopeguem i caiem.

L’evangeli de sant Lluc proclamava l’excepcionalitat de Maria, plena de gràcia, per anunciar també l’excepcionalitat de la concepció de Jesús: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill-de-l'Altíssim”. El Messies d’Israel i descendent de David irromprà en la realitat del poble i de tots els humans amb un regnat que no tindrà fi. En formarem part en la mesura que el discerniment ens remeti a la puresa i a no entrebancar-nos amb el mal i el pecat. Maria, “pura i sense entrebancs”, forma part d'aquest regne de bell principi.

 

AMICS PER SEMPRE

L’any 1992 va haver-hi un gran esdeveniment a Barcelona, els Jocs Olímpics, que van marcar un abans i un després. En aquests Jocs tenien un himne que, de tant en tant, encara avui ressona. Els més joves ni se’n deuen recordar, però suposo que entre vosaltres sí que hi ha molts que el recorden: “Amics per sempre”, que van cantar Els Manolos. Va ser tot un èxit. El títol “Amics per sempre”volia una amistat per sempre. Podem dir que el que està aquí en joc és la fidelitat a l’amistat.

Hi ha un tros de la lletra que diu, més o menys, així: “Jo no necessito parlar perquè endevino que ja em coneixes del tot, perquè em coneixes des de sempre”. I una mica més endavant, en una altra estrofa, després de cantar en tots els idiomes “Amics per sempre”, diu: “Quan tu em mires veus en mi coses que ni jo comprenc, perquè jo et conec des de sempre”. És una idealització de l’amistat, una amistat transparent, basada en el coneixement mutu, que no es fa d’avui a demà. A un amic se’l treballa, se li té paciència, se’l perdona. És un camí llarguíssim de fidelitat. Fidelitat, aquesta és una paraula que avui en dia està totalment en crisi, tant a les parelles, com als amics, i fins i tot comercialment. Molts dels grans comerços fan uns plans per fidelitzar, per fer fidels, perquè vagis a comprar no una vegada, sinó moltes. Et donen uns avantatges per fidelitzar-te, perquè costa molt fer clients fidels, i cadascú anem a la nostra. La fidelitat costa molt.

Nosaltres, els cristians tenim un doble nom al nostre Déu que surt a l’Escriptura i que tenim en comunió amb els jueus: Déu és hesed i Emet. El hesed vol dir que Déu estima. Però no tenim prou amb aquesta paraula i posen Emet, que vol dir per sempre. D’aquí ve que diem Amen,  és un amor que és per sempre. Hesed i Emet, així és el nostre Déu. Estima de sempre i per sempre.

Per això l’Advent és bàsicament desenvolupar en nosaltres la capacitat d’acollir aquest Déu que sempre hi és. Acollir aquest Déu que, com diu l’Apocalipsi, és "el que és, el que era i el que ha de venir". Per tant, quan celebrem l’Advent celebrem que Déu hagi vingut en la persona de Jesús, celebrem el naixement de Jesús. I també celebrem i preparem la seva darrera vinguda.  Déu, Jesús, vindrà sobre els núvols foscos, i vindrà per alliberar-nos, per posar llum, per aplegar els seus elegits.

Però també és cert que ve ara, ara, ja. I de vegades ens oblidem d’això. Ho diu Sant Bernat i  molts altres pares de l'Església. El profeta Jeremies avui deia: Arribarà un moment que compliré la promesa que vaig fer a David, de fer néixer un plançó bo. Això ho va realitzar en Jesús. Ara cal que es compleixi l’Escriptura i que Jesús vingui al final del temps sobre els núvols del cel amb glòria i majestat, i al final nostre, del nostre temps, de cadascú de nosaltres, Crist sortirà al nostre encontre.

Però també ve ara. Fixeu-vos en el salm, que diu: “Déu es revela íntimament als seus fidels”. Ara. I, per això, dirà Jesús: “Estigueu atents sobre vosaltres mateixos", "pregant en tota ocasió”, perquè Jesús pot sortir en qualsevol moment, en qualsevol indret de la nostra vida. Ell està a punt sempre per sortir a l’encontre. Surt i, de vegades no l’acollim, no sabem acollir-lo. I el fruit bàsic de quan Ell ve és que ens fa créixer en l’amor. Així ho diu sant Pau, a la carta més antiga que tenim d’ell, la primera de Tessalònica. Diu: “Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem”. Quan Ell ve, ara, i es revela íntimament en el nostre cor, ens ensenya a estimar, ens fa créixer en l'amor.

Podríem dir que Jesús és l’amic per sempre, i segurament que podríem adaptar aquesta cançó a Ell, que ens coneix profundament, que ens coneix més que nosaltres a nosaltres mateixos. Ve al nostre interior i és present en nosaltres més que nosaltres mateixos que moltes vegades estem fora de nosaltres, dispersats.

Tant de bo aquest Advent sigui això, un saber-lo acollir, un saber col·laborar amb Ell i, sobretot, que ens faci créixer en l’amor.

 

Homilia Primer Diumenge d’Advent
Fra Jacint Duran
1 de desembre de 2024

 

 

 

CONFIAR O DESCONFIAR?

Hi ha un escriptor i pensador nord-americà que ha fet un llibre titulat: “La tirania del mèrit”. És una crítica d’una de les actituds centrals de la cultura dels Estats Units i de gairebé tot el món occidental. Fa una crítica del mèrit. I el tema central és que a la nostra societat hi ha com un lema que encara que no es digui està en l'inconscient: “Si treballes fort, si t’hi poses, te’n sortiràs”. Allò que diem en català: “Si vols, pots". Lluita i ho aconseguiràs.

Jo crec que aquesta frase,  a molts moments és bona, fa bé, perquè entre nosaltres, abunda, també, molt el victimisme i el donar la culpa als altres. Però s’ha d’anar en compte perquè, si tot depèn de l'esforç i fracassa, resulta que els fracassats, no només s’ho passen malament, sinó que són considerats tontos i, fins i tot, culpables, per no haver fet el que, esforçant-se, haguessin pogut aconseguir. Es culpabilitza el fracàs. Qui fracassa és culpable. I amb això s’ha d’anar molt en compte.

El cristianisme, la fe, Jesús, ens diuen que el que mou la vida de l’home no és un esforç titànic de tirar les coses endavant. Certament, això té un lloc important en la nostra fe, però no central. Quina és l’actitud central en el cristianisme? No és l’esforç meu. I ho diu molt clar sant Pau. I ho dirà molt clar Jesús. És la fe, la confiança. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús.

 La fe. En un món nostre tan desconfiat, confiar és molt difícil. Desconfiem de tot i de tothom. Hem fet un món totalment xuclat per la desconfiança. Els historiadors , cada dos per tres, ens van mostrant el costat fosc de  tots els personatges històrics, que teníem per herois. Ja no hi ha herois, hi ha hipòcrites, fal·laços, corruptes... A la història, tots els personatges els estem desqualificant, per tant, molts historiadors ens porten a desconfiar de tot i de tothom. Fins i tot de la ciència no ens fiem, que és l’únic déu que encara trontolla però es manté. Ara fins i tot es veuen contubernis dins de la ciència i, segurament que deu haver-hi més d'un, però desconfiem de tot, i la desconfiança és vista com l'actitud més  intel·ligent i madura davant la vida.

Però pel cristià, sense deixar de ser lúcid,  confiar, tenir fe, és una actitud que porta a reeixir en la vida, que porta a la vida. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús. És la confiança bàsica, conscient o inconscient en Déu. El nostre món no és un món que hagi caigut per atzar, o fruit del caos. El nostre món està creat per Algú que estima,i que té una finalitat. El nostre món està en mans de Déu. La història està en mans de Déu. La meva història està en mans de Déu. La nostra fe ens diu que, fins i tot, les coses més dolentes que ens poden passar, Déu les reverteix en bé d’aquells que confien.

El cec Bartimeu, que estava vora el camí de Jerusalem ,  era dels qui formen part del grup dels fracassats. Estava al marge del camí. Al marge del camí de la vida. Tant és així que no simplement era cec sinó que segurament sobre ell pesava aquella pregunta que es troba a l’evangeli de sant Joan i que ens parla d'un altre cec: “Qui ha pecat, ell o els seus pares?”La ceguera era considerada un càstig pel pecat.  Per tant, ell no podia fer res, no podia sortir-se’n. És com la nostra vida, som cecs davant de la nostra pròpia vida, i per molt que ens esforcem, la salvació, la llum no poden venir del nostre simple esforç.

Per això al cec  li queda una única cosa on agafar-se, la confiança en Jesús, que el cec Bartimeu la transforma en pregària: “Jesús, Fill de David, tingueu pietat de mi”. I la pregunta de Jesús, que és també dirigida a nosaltres: “Què vols que et faci?” Què és el que realment demanem a Jesús? La resposta del cec era ben concreta: “Que hi vegi”. Això és el que li hem de demanar a Jesús: Uns ulls que vegin la vida com Déu la veu,  uns ulls que vegin el món com Ell el vol; uns ulls que vegin des de la tendresa d’algú que estima. Que hi vegem amb uns ulls d'un cor net.

Pensem, però, que l’èxit no és cap criteri cristià. Un pot tenir molt d’èxit i estar ben lluny de l’evangeli. Nosaltres seguim, confiem, en un fracassat. Com pregarà Joan Sales a Jesús: “Vençut, Tu has vençut”. I és quan recolzem la nostra vida amb confiança a les mans de Déu, en les mans de Jesús, que ha fracassat segons els nostres criteris, però ha vençut definitivament en el més profund  de la nostra vida. En ell confiem, en ell veiem la llum de la presència de Déu, el sentit de la nostre vida, de la història i del món que queda revelat en la mort i resurrecció del Senyor Jesús. En Ell s'ha revelat l'amor de Déu.

Homilia diumenge XXX durant l’any
Fra Jacint Duran
27 d’octubre de 2024