Deixeu la vostra ignorància i viureu (Diumenge 20)

“Deixeu la vostra ignorància i viureu,” era el clam que feia la Saviesa divina als humans. En el llibre dels Proverbis i els altres llibres sapiencials, la Saviesa encarna la proximitat de Déu. En el Nou Testament, és Jesús qui encarna aquesta saviesa, que és molt més que intel·ligència natural. Fins i tot, molt més que la intel·ligència artificial, a la qual, avui dia, ningú no pot estossegar-li a la cara. El que significa la Saviesa bíblica ho expressava la resposta del salm responsorial, que ja repetíem el diumenge passat: “Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor”. La Saviesa és aprendre a viure segons la voluntat divina, un art on es fusiona el desig, la reflexió, el silenci i la implicació; és a dir, anar a la recerca d’equilibri entre el cap, el cos i l’esperit.

L’evangeli de sant Joan, després de parlar-nos els darrers diumenges de Jesús com el pa de vida, avui ho fa de menjar la seva carn i de beure la seva sang. Així ho deia ell mateix: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. És evident que Jesús no convidava a fer antropofàgia, sinó a fer comunió amb ell. Perquè, si el menjar i el beure ens donen força per fer les nostres tasques amb ànim, Jesús parla d’un aliment espiritual, que consisteix en creure en ell i en nodrir-se de les seves paraules i del seu testimoniatge de vida, per viure la nostra vida amb sentit i amb ànim. Tot plegat, es concreta en el signe sagramental de pa i el vi de l’eucaristia, l’expressió de la gran comunió amb ell, una comunió que, com diu Jesús, ens dona vida eterna, una vida sense fi. Poca broma.

Per aquesta raó, la carta als Efesis parlava de no ser superficials ni desmesurats, malgastant la vida de manera vana. El fragment de la carta exhortava a  viure assenyadament, concretament deia: “mirant de treure bé del moment present”. Treure bé del moment present significa implicar-se, saber discernir amb saviesa el que m’acosta a Déu i als altres, i fer-ho. Tots tenim capacitat per saber el què es dolent, dels altres i de nosaltres mateixos. No ens entretinguem en lamentacions i justificacions. Impliquem-nos, començant pel nostre petit entorn; i si tenim capacitats i possibilitats, en entorns més amples, “Donant sempre gràcies de tot a Déu Pare, en el nom de Jesucrist, el nostre Senyor”.