diumenge, 16 de juliol de 2017

Llavors de vida eterna (Diumenge 15)

"Germans, els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que més tard s'ha de revelar en nosaltres". Ho deia sant Pau en la segona lectura, escrivint als cristians de Roma, encoratjant-los en la fe perquè les persecucions i els martiris presents no els fessin perdre la perspectiva futura d'una recompensa al costat de Jesucrist. Sant Pau ho arrodoneix dient que no només els cristians de Roma, sinó tots els cristians "gemeguem igualment dins nostre esperant l'hora que serem plenament fills."

Aquestes i altres frases paulines i evangèliques que conviden els creients a perseverar en la fe pensant en el nostre destí definitiu, han quedat molt sacsejades en la nostra cultura occidental actual. Un primer pal a les rodes va ser el concepte marxista d'alienació, aplicat inicialment a un proletariat explotat pel capitalisme i transportat al món religiós amb la famosa frase "la religió és l'opi del poble", catalogant la religió d'adormidora de consciències amb promeses d'un futur inexistent. Aquest judici negatiu a la religió sumat a la negació del més enllà ha estat una solemne clatellada als creients europeus que quedem socialment desautoritzats i intel·lectualment en evidència amb la nostra creença en la vida eterna.

El segon pal a les rodes és que la vida terrenal amb les seves constants possibilitats i creixents aspiracions ens té per una banda enlluernats; però per l'altra banda estem també ben preocupats i ocupats a resoldre els seus grans problemes. Tot plegat absorbeix la nostra atenció material, emocional,  psicològica i existencial fent-nos oblidar la vida celestial i les promeses de vida benaurada que proclama la nostra fe. El nostre "més ençà" és tan estressant que no ens queden energies per pensar i sobretot per recrear el "més enllà". Aquesta clatellada és més subtil i és la fusió del pensament marxista que nega la vida futura i el pensament capitalista que la menysté. Són les temptacions actuals que ens volen allunyar de Déu.

No obstant les influències determinants d'aquests pensaments, nosaltres prioritzem el pensament diví que es concreta en la paraula que surt dels seus llavis manifestant-nos que "no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat". Així ens ho revelava el profeta Isaïes en la primera lectura i així mateix ho revelà Jesús als seus deixebles amb la paràbola del sembrador: la llavor divina sempre acaba donant fruit malgrat el terreny sigui poc propici o advers, perquè els seus designis travessen pacientment la història de la humanitat amb una llavor que no és terrenal sinó celestial i que ens estira a tots cap a dalt.