divendres, 21 de juliol de 2017

EL NOSTRE COR S'ABRUSAVA


 L’altre dia un economista deia que la millora econòmica actual és, bàsicament, en la retallada dels sous més baixos. I, darrerament,  acompanyat amb  la puja dels preus de l’habitatge.  Ja hi tornem a ser,  llogar una habitació, una habitació, no un pis,  a Arenys costa entorn de 200 euros al mes. I com més t’apropes a Barcelona, més car. I quan algú sense recursos troba una d’aquestes “gangues” no li pots dir que ho denuncií ja que no tindria on anar o encara seria més car. Igual que no es pot denunciar situacions com la d’un hotel molt a  prop d’aquí on s’acumulen mesos i mesos per pagar als treballadors. I no són els únics casos. I els sous no és que sigui massa elevats.  Per això Càrites, cada vegada, ha d’ajudar més gent que té feina. No s’arriba a final de mes. I això a Arenys, però no sols a Arenys.

El ser sensible al sofriment de l’altre i ser concret en l’ajuda és una exigència de tot el Nou Testament. En la Primera Carta de Joan llegim: “que el teu amor no sigui només de frases i paraules sinó de fets i de veritat” . També ho veiem en la Carta a Jaume: “Si un germà o una germana no tenen vestit  i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: aneu-vos-en en pau, però no li donava allò que necessita, de què servirà?” “la religió agradable als ulls de Déu és ajudar als orfes i les viudes en les seves necessitats”. I això mateix és el que trobem en els fets dels apòstols d’una manera més organitzada: “tenien en comú tots els seus bens; venien les seves propietats i les altres coses que podrien tenir, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú”.

Això és fruit , no simplement d’un esforç, d’una revolta, sinó: ”d’una gran alegria” ens diu Pere. Aquesta alegria que neix: de reunir-se per partir el pa i pregar en comú, com diu els Fets del Apòstols.
És el que van experimenta els Apòstols aquells diumenges amb el ressuscitat: de la por pesaren a l’alegria; de la increença a la fe; del ressentiment al perdó; del tancament a la pau. Tot era fruit de trobar-se amb el ressuscitat el dia del Senyor, tot partint el pa.

Però Jesús Ressuscitat es podia reconèixer per les seves  ferides: “porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. Jesucrist se’ns fa sempre present en les nafres del nostre món. El reconeixem en elles: “tot el feu a un d’aquests petits a mi m’ho feu” . I certament que això ens fa participar de la pau i de l’alegria del ressuscitat, però també ens descol·loca, ens fa trontollar, ens posa en qüestió, com Tomàs. Qui no participa d’aquest sentir-se descol·locat en l'ajuda a l'altre està tractant amb “usuaris”, amb “clients”, però no amb germans, amb iguals que et posen entre l’espasa i la paret. I que no sols et posa en qüestió a tu mateix, sinó també el món que hem fet entre tots.

Cal que el ressuscitat una i altre vegada ens parli, ens recordi que Ell hi és. Cal saber que ell ens convoca, no ens vol sols. Cal asseure’s amb Ell i que parteixi el pa i el reconeguem.  I reconèixer “que el nostre cor s’abrusa dins nostre quan ens parla pel camí i ens obra el sentit de l’escriptura” i el sentit de tot.