dimecres, 1 de febrer de 2017

ENSENYEU-NOS A VIURE LA VOSTRA FE!

Dimarts IV, 31 de gener de 2017
Sant Joan Bosco, prevere
He 12, 1-4/Sl 21/Mc 5, 21-43

La carta als Hebreus, fent-se ressò de la llarga llista de testimonis de la fe que vam escoltar ahir (Gedeó, Barac, Samsó, Jeftè, David, Samuel, els profetes...) ens diu que són ells, aquest núvol tan gran de testimonis, els que ens ensenyen com hem de viure la fe.

Pensava en aquest gran núvol de testimonis i encara hi podríem afegir d’altres: Francesc i Clara d’Assís, Benet de Núrsia, Charles de Foucauld, Pius de Pietrelcina, Teresa de Calcuta, Carme Sallés o Joan Bosco, que avui celebrem. Tots i cadascú sants de renom, amb vides exemplars (les biografies dels sants sempre tenen una certa finalitat d’exemplaritat perquè els imitem), però l’Evangeli d’avui ens fa un contrast necessari: la fe de dues persones “corrents”. Mirem-les més de prop.

Jaire és un dels caps de la sinagoga. Ens enganyaríem, però, si penséssim que per ser-ho mereix que Jesús en persona hi vagi a posar remei a la seva situació: la malaltia mortal de la seva filla. Jesús hi va perquè Jaire li ho demana com el que veritablement és: un pare desesperat davant una situació límit. Aquesta és la fe de Jaire, la fe d’un pare o mare qualssevol, que farien el que fos per alimentar, vestir, guarir un fill seu en necessitat.

L’hemorroïssa (la dona que patia pèrdues de sang) a més de malalta crònica és una dona anònima. I la seva fe pot escandalitzar-nos un xic, perquè limita amb la superstició: Se li acostà per darrere, enmig de la gent, i li tocà el mantell, perquè pensava: “Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona”. Però aquesta petita, primitiva fe és la seva fe. I Jesús també hi respon a aquesta fe. Tot i que la resposta de Jesús comportarà per a la dona que surti del seu anonimat i que públicament manifesti el que ha passat. El relat ens posa de manifest aquest Jesús que mai no judica les persones, que les acull en la seva senzillesa, es posa en la seva situació de dificultat i actua.


Però el relat, penso, posa de manifest una altra cosa. Hi ha tants Jaires en el món que cerquen desesperadament el millor per als seus fills grans o petits, malalts o sans! Hi ha tantes dones anònimes com l’hemorroïssa de la història que pateixen malaltia, o violència, o abandó dia rere dia! Potser coneixem algun cas i ens sorprèn que, malgrat les dures experiències, encara hi hagi lloc en llurs vides per a la fe, per a la confiança, per a l’esperança. Això és un miracle. L’Evangeli d’avui posa de manifest que aquests, que no tenen una fe tan provada o coneguda com la dels nostres sants més famosos, són també un altre gran núvol de testimonis que ens ensenyen com hem de viure la fe. Si en coneixem algun, donem-ne gràcies a Déu, perquè crec que tenim molta sort. Que Déu ens doni la gràcia per imitar-los en la seva fe si ens trobem en una situació semblant!