diumenge, 26 de febrer de 2017

Maldecaps i maldecaps (Diumenge 8)

"Cada dia en té prou amb els seus maldecaps". Així acabava el discurs de Jesús en l'evangeli d'avui, i li podem respondre espontàniament que té més raó que un sant, que cada dia ens apareix un o altre maldecap: compres, reparacions, impostos, metges, pares grans, fills, nets, parents, feina, amics, veïns, compromisos socials o eclesials, etc. 

Molts d'aquests maldecaps són obvis, la vida els porta, però acostumem a expressar que tenim massa maldecaps. Potser la raó d'aquesta sensació és que vivim en un món que ens ofereix cada cop més possibilitats, però que simultàniament esdevé cada cop més exigent amb nosaltres. Les facilitats de tota mena que progressivament adquirim les utilitzem o els altres les utilitzen no per asserenar-nos sinó per accelerar-nos encara més amb maldecaps afegits. La resposta més habitual que donem a aquesta realitat és que o puges al tren de la societat i aguantes el seu ritme o et quedes a l'estació. Però el problema apareix quan ens preguntem: Qui imprimeix aquesta velocitat al tren social? Cap a on va aquest tren social? 

Perquè de fet hi ha un món marginal i marginat que no pot o no el deixem pujar al tren, i que viu recollint el que llancem per les finestres. Altres opten lúcidament per no pujar al tren assumint un estil de vida més senzill i sense tantes pretensions: són joves ben formats i crítics que proposen estils de vida més alternatius. Uns pocs, aparentment els més eixelebrats, decideixen pujar en un altre tren i opten per consagrar-se a Déu com a religiosos, religioses o sacerdots.

No obstant, ni uns ni altres eviten els maldecaps. Però hi ha maldecaps i maldecaps. Uns són ineludibles i els assumim amb lucidesa i responsabilitat. Altres maldecaps són afegits ―o acceptats― per assolir quotes de major benestar que acaben provocant-nos paradoxalment més malestar i insatisfacció. Aquests maldecaps afegits ens fan perdre la perspectiva, i fins i tot oblidem, ofeguem, o neguem Déu perquè no ens fa cap servei o perquè l'hem deixat sense espai. Però Isaïes ho expressava molt emotivament en la primera lectura dient que, a diferència de nosaltres, Déu mai no ens oblidarà i tindrà cura de nosaltres com una bona mare. 

Dimecres començarem la Quaresma, un temps privilegiat perquè Déu ens marqui el ritme de vida, al menys la interior; un temps perquè apliquem el que ens deia Jesús: que busquem per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos com ell vol, i la resta ell ens la donarà de més a més.